A la final del Mundial de Qatar va perdre França i també la memòria. El compromís de fer boicot al “Mundial de la vergonya” s’anava desfent a mesura que Argentina anava guanyant partits. Que Messi guanyés era un al·licient massa fort per argentins, per catalans —molts encara se’l senten seu—, pels napolitans que els recorda a Maradona i per la resta del món que va curta d’herois.
Al final, el bon futbol ho va tapar tot, perquè sí que poden haver-hi abusos, explotació i “Qatar ha de millorar molt en drets humans, però el futbol està per sobre de tot” que afirmava el locutor de Movistar Plus. Que el futbol ha deixat de ser futbol fa molts anys que ja ho sabíem. Me’n vaig desconnectar fa tres o quatre anys. Me’l va fer avorrir el Messi, no pel seu joc sinó perquè les relacions entre el Barça i Messi em semblaven més les de dues grans productores audiovisuals globals que les d’un jugador amb el seu club.
Afegiu-hi el Barçagate, la compra de vots de Qatar per adjudicar-se el Mundial i el Qatargate del que hem sabut darrerament. Signo el que deia el Magí Garcia a la Sotana. El futbol ens posa a prova constantment per veure fins on arriba la nostra capacitat d’empassar-nos merda.
En això, el futbol i Twitter tenen moltes similituds. Al principi, Twitter era la xarxa social diferent. El fet de poder seguir algú sense que ell hagués de donar autorització com passa a Facebook, on les relacions són bidireccionals, era un gran què. Això feia que la gent s’unís per interessos comuns i no per coneixença prèvia. Entre tots vam crear les etiquetes i les mencions, que Twitter va adoptar i d’allà es van anar propagant cap a la resta de xarxes. Facebook ho va incorporar, Instagram ja hi va néixer.
Era una xarxa simpàtica, on tothom podia accedir amb multitud d’aplicacions diferents que feien l’experiència dels usuaris més enriquidora i diversa. Estimàvem Twitter i Twitter ens estimava. A poc a poc, les coses es van començar a tòrcer. Twitter va sortir a borsa i a mesura que els inversors demanaven retorn anaven tallant caps.
L’incorporació de publicitat, les limitacions a aplicacions de tercers que va representar la desaparició de l’ecosistema al seu voltant. L’adquisició de la plataforma de vídeos curts Vine (molt abans de TikTok) i el seu enterrament prematur, l’ampliació a 280 caràcters, el timeline algorísmic o l’ocultació de les fotos amb enllaços d’Instagram. Podria seguir. I malgrat tot l’estimàvem.
El futbol i Twitter tenen moltes similituds
Fins que va arribar Elon Musk amb la seva política erràtica, prenent decisions a cop de tuit, fent més de trol que de CEO d’una de les empreses més influents del món. Ell va portar a límits insospitats la nostra capacitat d’empassar-nos merda. La gota que ha fet vessar el got de molts tuitaires il·lustres ha estat la cancel·lació dels comptes de sis periodistes —n’hi havia del New York Times, del Washington Post, la CNN i Mashable— que l’havien criticat per haver tancat el compte @elonjet.
@elonjet era un compte que havia obert un estudiant d’informàtica que tuitejava els desplaçaments del seu jet privat, informació que és pública. Mesos enrere havia dit que el seu compromís amb la llibertat d’expressió era tan ferm que, fins i tot, el compte @elonjet tenia dret a ser a Twitter.
Ara canviava les regles i passava a considerar la difusió de la posició d’una persona coneguda com a amenaça de mort. Els articles dels periodistes que n’havien parlat i enllaçat amb el compte en qüestió entraven dins d’aquesta categoria. Les normes de Twitter diuen ara que qualsevol que publiqui la localització d’algú conegut se li pot tancar el compte. L’absurd arriba al fet que un periodista que geolocalitzi una compareixença del president Aragonès al Parlament podria ser expulsat de la plataforma.
I no acaba aquí la relació entre Qatar i Twitter. Musk era a la llotja de la final del Mundial. En va fer fotos i vídeos que va publicar a Twitter. Vam poder veure també la foto del moment en què li signava una samarreta al fill de Messi. També hi havia autoritats de tot el món, entre elles l’omnipresent Emir de Qatar i membres de la família reial saudita.
Casualment, tant el primer com els darrers, són inversors de Twitter. A la llotja també hi havia Leonidas Raisini, productor musical i inversor d’Apple, Virgin, Deliveroo i, casualment, també a Tesla i Twitter. La llotja del Bernabéu i el seu poder, en comparació amb la del Lusail Stadium, sembla de Segona B.
Raisini explica a Twitter que els inversors saudites i el qatarià van parlar de properes inversions i que, observant la deriva de Twitter, era millor que trobés un CEO per l’empresa. Raisini afirma que el llenguatge no verbal de Musk el delatava.
La llotja del Bernabéu i el seu poder, en comparació amb la del Lusail Stadium, sembla de Segona B
I si no el va delatar el llenguatge no verbal, el va delatar la seva incontinència a Twitter. Després d’una sèrie de tuits sobre el partit, en acabar, Musk va fer una darrera piulada amb un vídeo de la victòria d’Argentina. Eren les 19:02. El proper tuit el va fer a les 00:17 i deia: “Avançant, hi haurà una votació per canvis en profunditat de la política. Les meves disculpes. No tornarà a passar”.
Tres minuts després, Musk penjava una enquesta on demanava als seguidors si havia de dimitir del càrrec de cap de Twitter i que honoraria el resultat de l’enquesta. El sí va guanyar pel 57% dels vots a 43%. Sembla clar que la decisió ja s'havia pres o l'havien presa.
Ara diu que fins que no trobi un candidat prou ximple per fer de CEO de Twitter, ell continuarà liderant “els equips de programari i servidors”, que és una resposta que serveix tant per si guanya el sí com el no, perquè la decisió ja s'havia pres o l’havien presa abans de publicar l’enquesta.