Què tenen en comú Ennio Morricone, David Guetta i el grup de música electrònica Air? I el flamant 30é premi Catalunya i vicepresident de Google Vinton Cerf i la Liga Santander? La resposta la trobem als articles 11 i 13 de la directiva sobre la regulació els drets d’autor que la UE va aprovar el 26 de març del 2019. Els primers hi estan a favor i els segons hi estan en contra.
Que músics com Morricone, Guetta i Air estiguin a favor d’una regulació del mercat digital que vetlli pels seus drets d’autor en principi és comprensible. Que Vinton Cerf, un dels creadors d’Internet; Tim Berners-Lee, un dels creadors de la web; i Jimmy Wales, el creador de Viquipèdia no ho vegin clar, també. Però què hi fan les lligues espanyola, anglesa i alemanya entre els opositors? No gestionen elles també xifres milionàries en concepte de drets? No són les primeres interessades que es protegeixin els seus drets pel que fa als continguts digitals a la xarxa? En un principi sí, però com sempre, el diable és en els detalls.
"Un dels èxits de la UE en aquest terreny va ser la supressió dels costos d’itinerància en les trucades de mòbil i en els plans de dades"
La directiva s’emmarca en l’àmbit del Mercat Únic Digital, el que ens ha de permetre comprar a un Amazon d’un altre país (i que ens ho porten a casa igualment), o que puguem veure el nostre catàleg local de Netflix a qualsevol país de la unió. Un dels èxits de la UE en aquest terreny va ser la supressió dels costos d’itinerància en les trucades de mòbil i en els plans de dades. La mesura va concertar un consens sense precedents entre empreses creadores de continguts i públic (no tant amb les telecoms), un consens que la directiva del copyright no ha aconseguit en les tres parts en litigi: creadors, empreses d’internet i públic.
Veiem on s’amaga el diable. En principi, una llei que premiï els creadors de continguts i penalitzi les grans multinacionals de la informació sona bé. Al cap i a la fi Google, YouTube, Facebook, Instagram, Twitter i similars viuen dels continguts que hi pengem i sovint tenen drets d’autor. Sembla en principi una llei progressista que ajuda a un repartiment més equitatiu de la riquesa que aquests gegants generen amb la nostra activitat.
"En principi, una llei que premiï els creadors de continguts i penalitzi les grans multinacionals de la informació sona bé"
Però el resultat de la votació al ple del Parlament Europeu explica una altra història: els 348 vots a favor van ser majoritàriament de formacions conservadores (liberals, dreta i ultradreta) mentre que els 274 en contra corresponen a formacions progressistes (esquerra, verds i pirates). Aquí hi hem d’afegir 36 abstencions (i 90 absències que se suposa que van ser per pressions directes). Si mirem els vots dels partits catalans, el PDeCAT, ERC i ICV hi han votat en contra. Pel que fa als partits espanyols PP, PSOE i Ciudadanos hi han votat a favor mentre que Podemos i EQUO hi han votat en contra.
Estrany però cert. El raonament és el següent: 1) la directiva obliga que les empreses apliquin filtres automàtics a tot el que els usuaris pugen; 2) si els continguts estan subjectes a drets de tercers els han de bloquejar; 3) aquest filtres costen molts diners i només les empreses més grans els poden pagar; 4) en cas d’infracció només els grans podran pagar les multes o arribar a acords amb les parts afectades; 5) per curar-se en salut els Facebook, Youtube, Instagram i Twitter de torn aplicaran les restriccions al màxim bloquejant contingut legítim, el que es coneix com a falsos positius.
Els partits progressistes han vist en aquests falsos positius una autopista cap a la censura; si es passa la responsabilitat d’allò que podem veure i què no a les plataformes de distribució de continguts el que fem és, paradoxalment, donar-los encara més poder. Això explicaria l'oposició de les lligues professionals de futbol, que veuen com els gols, els selfies des dels camps i les fotos dels estadis plens podrien desaparéixer de les xarxes socials.
"Una mesura que pretén restablir el balanç a la força entre plataformes de distribució de continguts i creadors pot acabar fent més grans encara els gegants en eliminar la competència dels petits"
I la paradoxa no acaba aquí: una mesura que pretén restablir el balanç a la força entre plataformes de distribució de continguts i creadors, compensant aquests darrers, pot acabar fent més grans encara els gegants en eliminar la competència dels petits que a la pràctica mai no podran pagar els sistemes de filtratge als que la UE els obliga. L’infern és ple de bones intencions.