Estem patint una crisi sanitària que s’expressa amb xifres colpidores. Cada dia coneixem el terrible balanç del nombre de persones mortes i infectades, i ens han explicat que quan aquestes dades canviïn l’actual tendència i comencin a minvar voldrà dir que estem propers a veure la llum al final del túnel. Les dades són tan greus que ens fan sentir por i angoixa, però les necessitem per saber on ens trobem i si realment estem avançant.
"Les dades són tan greus que ens fan sentir por i angoixa, però les necessitem per saber on ens trobem i si realment estem avançant"
El problema és quan la dada esdevé poc fiable. Tots hem pensat que el nombre oficial de diagnosticats no està bé, que molts de nosaltres hem tingut els símptomes però no sortim a cap estadística oficial perquè en el fons ens trobem bé i no hem anat a cap centre sanitari per no molestar. Quan diuen que a Espanya hi ha 94.417 diagnosticats penses que en falten molts, i per tant quan et diuen que avui n’hi ha hagut menys que ahir en lloc de pensar que ja estem millorant el que penses és que la dada podria no estar bé, perquè estàs segur que en falten.
Els diferents governs han posat en marxa aplicacions de mòbil per acompanyar a la ciutadania en tot aquest procés, i també per obtenir més dades, més informació de cadascú de nosaltres en aquest tràngol. El Gobierno de España ha publicat al BOE que a partir d’ara rastreja els nostres mòbils per saber si respectem les instruccions de confinament. Més dades. I hi ha comunitats autònomes que han dit que modifiquen el criteri seguit fins ara, i als casos greus que és molt evident que pateixen el virus ja no els fan la prova perquè no cal, però si no fan la prova no computen a l’estadística que fem servir pel seguiment del problema. Així que tothom parla del paper de les dades en la gestió d’aquesta crisi, però sembla que ningú té el control d’aquestes dades. Cadascú compta una mica el que vol i com vol, i no es compten tots els que haurien d’estar comptats.
Però el problema no és només si tenim millors o pitjors dades, sinó que estan tancades. La ciutadania no tenim accés a aquestes dades. Ni que siguin incomplertes, o de manera agregada i anonimitzada com exigeix la llei. Només l’Estat les pot conèixer, i només l’Estat les pot fer servir. “Este virus lo paramos unidos”, però los datos sólo los tengo yo. Una cosa és que el govern et doni informació basada en dades, i una altra cosa és que el govern et doni les dades perquè tu puguis elaborar informació. És com quan durant les campanyes electorals els partits polítics donen als mitjans les imatges dels seus mítings ja editades, havent triat ells quins plànols i quins talls s’han de difondre. O com quan es fa una roda de premsa però no s’accepten preguntes. Quan això passa no es deixa que els periodistes facin la seva feina d’informar. Doncs quan als investigadors no se’ls dona les dades és exactament el mateix, no se’ls deixa investigar.
De la mateixa manera que hi ha molta ciutadania amb coneixements d’enginyeria que s’ha posat a treballar per oferir-nos alternatives com ara màscares de busseig adaptades o màquines de respiració assistida de fabricació artesana, també hi ha molta ciutadania que ens podria ajudar a analitzar les dades per fer una millor gestió d’aquesta crisi. Podrien estar ajudant tot analitzant variables i correlacions que no puc ni imaginar. Hi ha un munt de persones amb profunds coneixements d’epidemiologia, sociologia, psicologia, demografia, matemàtica, enginyeria i no sé quantes disciplines més que podrien estar fent aportacions científiques i serioses per entendre i gestionar encara millor aquest problema. Mireu aquest article si en voleu exemples concrets.
"Les dades són l’argument del relat, la manera contemporània de construir la versió oficial de les coses. Per això no s'obren les dades, per poder tenir controlat el relat... És una decisió política"
Les dades són l’argument del relat, la manera contemporània de construir la versió oficial de les coses. Per això no s’obren les dades, per poder tenir controlat el relat. Normalment no és per mandra o per problemes tècnics, sinó que és una decisió política. Si dones les dades potser la versió de les coses no serà la que tu voldries. Obrir dades està reconegut com un símptoma de qualitat i transparència democràtica, i aquí les tenim tancades.
Les dades anònimes i agregades que el Gobierno de España està obtenint de tots els nostres telèfons mòbils per saber si fem bondat haurien d’estar obertes i a disposició de la comunitat científica, i els resultats segur que serien enriquidors. En lloc de mirar-les la policia per saber on hi ha gent que no fa bondat, potser les mirarien experts en planificació per preveure on caldrà reforçar els serveis assistencials. Fa falta més talent analitzant les dades, i sobretot, mirades diferents. Obrir dades és la millor manera de resoldre problemes complexos.