Ai, la universitat!

La Viquipèdia explica que el precedent de totes les universitats es troba a l’Acadèmia d’Alexandria fundada l’any 288 abans de Crist, tot i que les universitats europees modernes es creen durant l’edat mitjana i la primera hauria estat la Universitat de Bolonya l’any 1088. Per tant ja fa com a mínim mil anys que la nostra societat manté aquesta institució per tal que s’ocupi de l’ensenyament i la reflexió superior, i per aconseguir perdurar tant temps la universitat ha anat canviant i evolucionant al llarg dels segles. Sorprèn que just ara que entrem en l’anomenada Societat del Coneixement li estigui costant tant ser capaç d’adaptar-se i tornar a canviar.

"La formació superior, la recerca i la transferència del coneixement han entrat en crisi aquest segle XXI, i per tant també ho està el rol i el prestigi de la universitat a la societat"

En el seu origen medieval qui podia anar a la universitat hi anava a cultivar-se i accedia a un nivell superior de coneixement i reflexió que s’estructurava al voltant de la gramàtica, la lògica, la retòrica, l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música; el que anomenaven les set arts liberals. Aquest model va anar evolucionant al llarg dels temps fins a arribar a un segle XX on la societat ha completat una revolució industrial que ens ha ocupat durant gairebé 150 anys i ens ha deixat una universitat que ara s’ordena al voltant de la formació superior, la recerca i la transferència del coneixement que s’hi genera. Tres funcions que aquest segle XXI han entrat en crisi, i per tant també ho està el rol i el prestigi de la universitat a la societat. Conscient del problema la nostra universitat es troba tancada en si mateixa fent llista dels problemes que l’emboliquen mentre els seus membres envelleixen sense capacitat de renovar-se, cada cop més precària de recursos i el que és pitjor, cada cop més allunyada del debat social i del lideratge de la reflexió a l’espai públic.

Més info: El coneixement pacta l'economia catalana del futur

El títol universitari ha esdevingut l’acreditació necessària per accedir al mercat del treball. Davant un concurs per accedir a una posició laboral amb masses aspirants, el primer filtre és si tens o no una titulació. Un mal estudiant dominat per la desídia, que fins i tot potser ha copiat en algun examen, passa aquest primer filtre pel fet de disposar del corresponent títol universitari. Mentre que pel contrari, un professional amb quinze anys d’experiència però sense el corresponent títol universitari es queda fora del procés i sense opcions. L’accés a la titulació només és possible pel circuit acadèmic -no es donen títols si no et matricules i vas a classe uns quants anys- i això ha omplert les aules de gent ansiosa de títols abans que de coneixements. I el que és pitjor, hi ha massa casos on és perfectament possible obtenir el títol corresponent aprovant exàmens o entregant exercicis, però sense haver acreditat comprensió o capacitat crítica. Això ja no passa a moltes assignatures, però encara passa a moltes assignatures. El sector públic continua contractant amb el títol com a filtre d’accés, però el sector públic contracta cada cop menys i per tant, afortunadament, aquesta lògica del títol com a clau per accedir al mercat del treball s’està afeblint. Els que no estan obligats a la norma, per tant el sector privat, comencen a valorar més l’experiència, l’actitud, les habilitats, les capacitats relacionals o els recursos propis per a resoldre un repte o afrontar una situació, que no pas la titulació.

"L’acreditació universitària segueix centrada en coneixements i no en habilitats o capacitats, i per tant continua obsoleta. Tenir un títol no té res a veure amb ser un bon professional, ni un bon ciutadà, ni en ser capaç d’actuar de manera eficient al món que estem construint"

Els actuals reptes superen els límits de qualsevol disciplina i necessitem perfils capaços no només de col·laborar amb altres àrees de coneixement, sinó també d’entendre-les. I també han de ser capaços de col·laborar amb altres cultures, altres maneres de fer i altres maneres d’entendre el món, així que toca mestissatge tant tècnic com cultural. Traspassar les nostres fronteres europees i relacionar-nos amb la resta de continents, i traspassar també les nostres fronteres cognitives i relacionar-nos amb la resta de disciplines. Un concepte ampli de mobilitat que, posats a acreditar, caldrà aprendre a avaluar per poder donar fe que s’ha aconseguit. Però els nostres títols no parlen d’això. L’acreditació universitària segueix centrada en coneixements i no en habilitats o capacitats, i per tant continua obsoleta. Tenir un títol no té res a veure amb ser un bon professional, ni un bon ciutadà, ni en ser capaç d’actuar de manera eficient al món que estem construint.

Com deia l’enyorat Jorge Wagensberg, si estàs observant quelcom i veus que no canvia ni es mou... toca-ho a veure si reacciona, perquè potser està mort. Doncs toquem, encara que molestem.

Més Informació
Pacte Nacional per la Societat del Coneixement
Arriba la Internet de les dades: repensa el teu negoci
Avui et destaquem
Comentaris