Vaig llegir un cop que, no sé qui, havia definit el boig com aquell que, fent sempre la mateixa cosa, espera que els resultats siguin diferents. Jo m’atreveixo a dir-hi la meva: la definició del tonto. Aquell que sense fer res espera que les coses canviïn. I ho refino amb la definició del gandul: aquell que sense fer res espera que les coses canviïn gràcies a un altre. Vostès es preguntaran per què estic interessat a fer dues definicions. Fàcil: les nostres administracions estan poblades de massa tontos i de massa ganduls.
"Les nostres administracions estan poblades de massa tontos i de massa ganduls"
Fa ja molts anys el pare d’un amic meu es va jubilar. Com que havia exercit a França de temporer diversos anys, va haver d’anar al país veí per regularitzar una part de la pensió que li tocava com antic treballador en territori francès. Recordo que, en comentar-m’ho, aquest amic m’explicava la gairebé perfecta organització francesa. Els treballadors temporers rebien el seu salari perfectament regulat i cotitzat. Tenien un alberg on s’hostatjaven mentre residien al país, etcètera.
Tombo la mirada sobre el país. Tot sembla indicar que ens hem tornat rics. Segons l’INE, a Catalunya tenim un atur (amb els oportuns maquillatges legals impulsats pel govern Sánchez) del 9%. Aleshores, si tenim en compte que cridem a temporers -africans la majoria- per collir la fruita de Lleida, podem deduir que, a més de rics, hem esdevingut ganduls. Però, bé, això és motiu d’un altre article. Avui anem pels tontos i ganduls.
Com cada any, arriben temporers a la província de Lleida per tal de recollir fruita. I, com cada any, apareixen els problemes. Molts pobles sembla que habiliten albergs i pavellons per donar de dormir a aquests temporers. Però, al final, molts acaben anant a Lleida i ara apareixen els problemes. L’espai és insuficient i els pobres immigrants volten per la ciutat amb el corresponent malestar d’alguns veïns. Oi que aquesta cançoneta els sona. És la mateixa de cada any. Per això he volgut fer dues definicions al principi de l’article per distingir els bojos dels ganduls-tontos. El boig, al cap i a la fi, pateix una malaltia i no és amo dels seus actes (ja ens ho recorda el dret: actus non facit reum nisi mens sit rea). Però els que fan que el tema allotjament i contractació de temporers no es resolgui, no són bojos, almenys declarats. Cobren un salari. Generalment públic.
Hi ha moltes preguntes a fer-se en el tema dels temporers. És de suposar que estan contractats per empreses privades -siguin de naturalesa agrícola o industrial- i que se’ls paga de manera regular -vull dir que el diner negre no hi té cabuda-. I, per rematar-ho, sembla que no hi ha gent entre els que representen el 9% de l’atur que vulgui fer aquesta feina. O és que no estan a l’atur, realment?
"Com cada any, arriben temporers a la província de Lleida per tal de recollir fruita. I, com cada any, apareixen els problemes"
Massa preguntes per a un país que s’ha acostumat a unes administracions públiques que, si abans ja treballaven poc, ara amb el teletreball se’ls han obert les portes a un univers infinit per gandulejar. I tot comandat per uns polítics que necessiten un manual per posar-se la gorra. Que la incompetència ha esdevingut crònica a les administracions catalanes? Esperin, que en un pròxim article parlarem dels ajuts NextGen i de com es gestionen. N’hi ha per sucar-hi pa.