El Cercle d’Economia ha presentat unes propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat. Les perspectives de diàleg entre els presidents, Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Joaquim Torra i Pla, permeten albirar una millora de la convivència social, trobant, per una banda, vies no únicament judicials per canalitzar les legítimes aspiracions de la població catalana, i per l’altra, recuperant el respecte a la legalitat tot millorant la forta divisió social interna i la intensa polarització política. La manca de reconeixement de l’autogovern català s’agreuja amb els problemes de finançament dels serveis públics fonamentals de la Generalitat. L’actual sistema de finançament autonòmic és disfuncional, ineficient i no equitatiu.
"L’actual sistema de finançament autonòmic és disfuncional, ineficient i no equitatiu"
És disfuncional perquè la capacitat tributària de les comunitats autònomes és molt inferior a les responsabilitats de despesa. En altres paraules, mentre que l’Estat central controla bona part dels ingressos -entenguin impostos-, la despesa està descentralitzada en les autonomies, que carreguen amb la provisió de serveis públics com sanitat, educació i serveis socials (no hi ha diners per a la dependència). Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA).
Quan ens diuen que Espanya és el país més descentralitzat d’Europa, n’hi ha prou donant un cop d’ull a l’oficina estadística europea per comprovar que no és així. L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, controla el 53% dels recursos públics, mentre que les CCAA representen només el 36% i els ajuntaments l’11%. No és cert, doncs, que Espanya sigui el país més descentralitzat, ni pel que fa a la distribució dels recursos ni pel que fa a la capacitat per decidir on es destinen aquests mateixos recursos. L’Estat disposa de capacitat inversora per construir un model d’Estat radial, a imatge de França.
És ineficient perquè allunya el recaptador del contribuent, el fiscalitzador del fiscalitzat, disminuint la transparència i el coneixement de les necessitats reals del ciutadà. El model a seguir és el concert econòmic del País Basc i Navarra, extensible a la resta de territoris de l’Estat. Cal recuperar un marc institucional flexible i descentralitzat per a la cooperació en les relacions intergovernamentals de les comunitats autònomes i d’aquestes amb l’administració central. Cal una concepció multipolar que permeti el desenvolupament econòmic i la cohesió social, vertebrant totes les polítiques públiques, des de transports i comunicacions, fins a educació i cultura, passant per la distribució territorial dels organismes públics.
"Quan ens diuen que Espanya és el país més descentralitzat d’Europa, n’hi ha prou donant un cop d’ull a l’oficina estadística europea per comprovar que no és així"
Tampoc és equitatiu perquè no contribueix a la convergència entre comunitats riques i pobres. De fet, la disparitat entre comunitats ha augmentat, en comptes de reduir-se, malgrat els 40 anys de transferències fiscals entre comunitats. La política espanyola de redistribució i convergència econòmica regional és un fracàs colossal. El dèficit fiscal crònic de Catalunya, un 8% del PIB, no contribueix al desenvolupament econòmic d’Extremadura, per exemple. Tampoc és una redistribució de rics a pobres, sinó més aviat el contrari. Els diners pagats per les classes treballadores catalanes alimenten els sous d’alts funcionaris de l’Estat. Els catalans, i els balears, patim una regressió social amb dades relatives a educació, sanitat, habitatge social, medi ambient… que es tradueix en una pitjor qualitat de vida. A l’altre extrem, les comunitats receptores de transferències fiscals tenen un progrés social molt més alt i gaudeixen de més qualitat de vida. També ho tenen les comunitats forals, gràcies al concert econòmic, i Madrid, per l’efecte capital.
En definitiva, tenim un model anacrònic que contribueix a la pèssima situació espanyola actual, amb un deute públic i extern dels més grans del món, un sistema de pensions en fallida, uns índexs d’atur i de pobresa pels núvols, una enorme desigualtat social, una crisi territorial profunda i una qualitat institucional que fa que Espanya lideri en negatiu la majoria de rànquings internacionals. I quines possibilitats de canvi tenim amb el nou govern socialista? El president Sánchez Pérez-Castejón ho ha deixat clar aquesta setmana a la sessió de control del Senat. El sistema de finançament autonòmic no es modificarà per falta de temps material, però "sí hi hauran millores per a totes i cada una de les comunitats autònomes durant els propers mesos". Clar, i hom es pregunta, qui acabarà pagant les millores dels altres? Quan s’abandonarà el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament depenents de l’Estat?