Diu la dita que “no és el mateix predicar que donar blat”. I puc afirmar per experiència pròpia que és ben cert en el cas de la gestió empresarial de la crisi de la COVID-19. Igual que “no és el mateix estar davant del brau a l’arena que darrere la palissada”. Però que no sigui el mateix donar consells que haver de prendre i executar decisions no vol dir que en moltes ocasions convingui tenir el suport d’un extern independent, amb criteri i experiència, i amb visió multidisciplinària abans de prendre decisions de vital importància per a l’empresa.
L'extern pot ser un amic, un altre empresari, un consultor o el sursumcorda. L’important és que aporti un altre punt de vista, informació, idees, metodologia i sobretot faci les preguntes adients. Però no oblidem que la responsabilitat de la presa de decisions recau sobre la direcció, el govern i la propietat de l’empresa; que ara tenen una oportunitat d’or per a demostrar la seva professionalitat en la presa i execució de decisions.
El fet d'haver de prendre decisions evitant la “paràlisi per anàlisi” no impedeix que hem de reflexionar i fer un pas enrere per “evitar que l’arbre tapi el bosc”. Hem de preveure les conseqüències col·laterals i a llarg termini de les decisions a curt; i els escenaris alternatius al previst. La primera decisió d’actuació pot ser fruit dels nostres prejudicis, de les nostres experiències anteriors, del que fa el veí; i pot-ser hi ha altres alternatives.
A la presa de decisions intervenen en diferent grau el cap, el cor i l’estómac. El primer ens diu el que hauríem de fer, el segon el que ens agradaria fer i el tercer ens dóna senyals d’alerta positiva o negativa. En situacions de crisi s’activen els instints primaris regits per l'hipotàlem, i tendim a reaccionar de forma impulsiva, és a dir, sense reflexió. És per això molt important que, dins del possible, veiem si hem seguit totes les passes per prendre decisions racionals. Després podrem decidir amb el cor o amb l’estómac, però convé comprovar que hem tingut en compte al cap.
Hem tingut en compte tota la informació? Tots els escenaris? A tots els implicats (família, socis, col·laboradores, clients, proveïdors...)? Els seus interessos i sentiments? Totes les alternatives, els seus pros i contres? El curt i el llarg termini? Tenim els mitjans per portar a terme amb èxit el pla d’acció decidit?
Tornem un moment a les alternatives. Hem sigut creatius o només hem pensat en “les de sempre”? És difícil amb la que està caient ser creatiu i parar a pensar en noves oportunitats per aprofitar les nostres fortaleses i actius empresarials i personals (poden ser intangibles). “No hi ha mal que per be no vingui”, potser és el moment d’encetar els plans aturats per no haver de canviar el “com ho hem fet sempre”. En tot cas, quedar-se ajupits lamentant-nos no és cap camí creatiu; “qui plora dóna pena, però no te crèdit” em van dir amb encert una vegada; i per sortir d’aquesta necessitarem tota mena de crèdit, no només bancari. Diuen que “la fam aguditza l’enginy”, aquesta és una ocasió immillorable per demostrar-ho.
El que decidim avui serà jutjat demà, a aigua passada, en virtut dels seus resultats. En aquest sentit és important recordar que decidir be és important; executar be és imprescindible; i una bona execució requereix seguiment i adaptació als canvis respecte al planificat. Si el resultat final no és el desitjant el més important és tenir la certesa de què es va prendre i executar la millor decisió possible.
Tornant a la dita de “no és el mateix predicar que donar blat” recordar la de “ser cuiner abans que frare” prové de la més llarga de què “qui ha sigut cuiner abans que frare, el que passa a la cuina sap”.