L'aigua, gestió o municipalització?

Ara en diuen "recuperació de la gestió directa dels serveis públics essencials". La moda s'estén com una taca d'oli, no només a casa nostra sinó a la resta d'Europa. Afecta els serveis funeraris, l'aigua, el transport col·lectiu i fins i tot l'energia. Arribats aquí, potser que parlem de quina és la problemàtica de l'aigua, si més no a les nostres ciutats, i si la municipalització ofereix algun avantatge per abordar-la amb èxit.

Evidentment, el problema de l'aigua a països mediterranis com el nostre és el de la disponibilitat, en un context de necessitats creixents per raons demogràfiques i de fluxos turístics. Tot plegat amb la perspectiva d'un canvi climàtic que tothom apunta que reduirà les precipitacions i les distribuirà més irregularment en el temps, amb llargs períodes de sequera i d'altres de relativa disponibilitat.

Aigua dessalada el doble de cara
Arran de la sequera del 2008, a Catalunya s'optà per assegurar-nos un cabal potencial addicional amb la construcció de la dessaladora del Prat. Malgrat les millores d'eficiència energètica desenvolupades per aquests tipus d'infraestructures durant els darrers anys, continua generant uns costos que dupliquen el preu actual per m3. Afortunadament, no hem hagut de patir de moment nous episodis de sequera extrema i el recurs a la dessaladora s'ha limitat pràcticament al funcionament mínim perquè les instal·lacions es mantinguin en bones condicions de funcionament.

Mentrestant, l'impacte en l'opinió pública de l'episodi de sequera ha contribuït a disminuir el consum per persona d'aigua, que a Barcelona arriba a uns nivells fins i tot inferiors als que recomanen els organismes internacionals. El desmantellament industrial i la millora de l'eficiència en les indústries que ens resten també hi ha ajudat. I, evidentment, els nous increments impositius que graven en progressió geomètrica els consums més elevats.

I aquí arribem al cap del carrer. L'aigua és cara, resulta cara o almenys així es percep per part de la població en un context on els altres grans subministraments a les llars -electricitat, gas- s'han encarit enormement per a tothom durant aquests darrers anys de crisi.

De forma encara més acusada que a l'electricitat, els impostos i les taxes representen segons el nivell de consum fins a la meitat del rebut de l'aigua. En aquest context, res no fa pensar que una municipalització del servei aconseguirà abaixar els rebuts que paguen els ciutadans. D'altra banda, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i a la gran majoria de ciutats catalanes, obtenen un subministrament regular i de qualitat prou acceptable en el context mediterrani en què ens trobem.

De la icònica torre Agbar a la discreció
Aleshores, per què la dèria de municipalitzar el servei d'aigua? Segurament té molt a veure amb la percepció que es fa un negoci amb un bé de primera necessitat, però no sembla que sigui un negoci desmesurat, encara que les aparences sí que importen. Quan no fa pas gaire Agbar es va desfer de la torre que duia els seu nom a la plaça de les Glòries, l'argument oficial va ser que només eren una companyia d'aigua i no els calia un edifici tan ostentós. Anant-se'n a la Zona Franca, la companyia rebaixava els costos -perquè només eren els llogaters d'una propietat de la Caixa- i abandonava un edifici poc funcional i molt car de mantenir. I si a més guanyava discreció, millor.

L'altre gran problema de la companyia d'aigües, si més no a l'Àrea Metropolitana, són les portes giratòries que ha practicat tradicionalment, no gaire diferents de les d'altres grans empreses de serveis municipals com TMB. Exconsellers i extinents d'alcalde de Medi Ambient, exgerents metropolitans i altre personal afí han format un nucli de poder al voltant de l'empresa que genera moltes desconfiances en un servei que es presta en situació de monopoli per concessió pública.

Tantes desconfiances que el primer govern d'Artur Mas va intentar evitar que es consolidés aquesta posició preponderant a l'hora de privatitzar el servei públic que abasteix l'àrea metropolitana des del Ter i el Llobregat. El va atorgar a la competència, en una adjudicació poc clara, que Agbar va recórrer i que encara és als jutjats.

Per acabar, el fet que La Caixa s'hagi desprès del paquet que conservava a la companyia i aquesta hagi quedat totalment en mans del grup francès Suez, contribueix a obrir la veda a una companyia que en termes de propietat ja no és "de casa".

L'aigua residual, problema i oportunitat
El problema, i al mateix temps l'oportunitat en un país mediterrani com el nostre, no prové tant del subministrament de l'aigua sinó del seu tractament un cop utilitzada i del seu potencial de reutilització. Les elevades taxes que paguem des de fa més de 30 anys ens han permès sanejar raonablement quasi tots els trams dels rius, però encara tenim molts petits municipis i nuclis de població sense depuradora. A més, bona part de les depuradores existents estan antiquades i no incorporen prou tractaments biològics que permetin la reutilització de l'aigua depurada més enllà de garantir cabals ecològics, de recarregar capes freàtiques i d'alguna experiència limitada per al reg.

Després de l'aprovació de l'Estatut, l'Agència Catalana de l'Aigua es va llançar a construir depuradores per als petits municipis comptant que els diners de la disposició addicional 7a, que garantien un flux de diners durant set anys a la Generalitat per les inversions de l'Estat no realitzades, finançarien les noves estacions de tractament. Com tothom sap, aquells diners només van arribar el primer any i l'ACA va restar durament endeutada i impedida d'abordar noves operacions de sanejament.

Arribats aquí, sembla evident que la municipalització de l'aigua -a banda de ciutats molt específiques amb mala gestió de l'empresa concessionària- no dóna cap solució al veritable problema que té l'aigua a casa nostra, que és molt més complex i no es pot resoldre des d'un punt de vista estrictament municipal. Això no vol dir que els municipis no hagin de vigilar de més a prop i de manera més eficient els comportaments abusius que les situacions monopolístiques tendeixen a afavorir. Ja sabem que això no és fàcil, però l'alternativa de tornar a gestionar directament l'aigua i els altres serveis bàsics presenta encara més riscos d'ineficiència i nepotisme que la situació actual.
Avui et destaquem
Comentaris