L'article que els diaris digitals no volen que llegeixis

Si has arribat aquí és perquè has fet clic a un enllaç. A la home de VIA Empresa, a Twitter a Facebook a Whatsapp o en una pàgina de cerca de Google. Has fet clic a un enllaç amb una promesa implícita d'informació prohibida a un clic de distància i de franc; és més difícil passar de llarg que fer clic.

Abans no ha aparegut a la teva pantalla l'article que els diaris no volen que llegeixis, Internet ha fet la seva màgia. El teu clic s'ha sumat als clics dels altres usuaris que ja han llegit l'article als servidors de VIA Empresa, ha sumat u a la base de dades d'OJD, al comptador de visites de Google Analytics i al nombre d'aparicions de cada anunci de la pàgina, aquí a la columna dreta.

De fet, abans de la teva felicitat per haver trobat resposta a una pregunta que mai no t'havies fet, hi ha la del mitjà de comunicació que veu com podrà vendre la publicitat més cara, la del Sr. Google que indexa més pàgines on inserir publicitat i la dels anunciants perquè més gent ha vist la seva marca. Més audiència i més anunciants que paguen per més continguts i un cercle virtuós que torna a començar.

Aquest seria en resum el model publicitari a Internet... i a la ràdio i als diaris i a la tele. De fet és el model publicitari de tota la vida: els anunciants paguen els continguts i l'audiència els té de franc. No ha canviat res doncs? Sí, tot. En l'entorn d'oferta informativa infinita actual el cost d'elegir augmenta exponencialment amb l'oferta, i el d'equivocar-se en l'elecció també. I no només estic parlant de l'oferta de premsa digital: tuits, documentals de Netflix, vídeos de gatets i fotos d'Instagram competeixen en igualtat de condicions pel temps d'atenció de l'usuari, i la moneda de canvi n'és el clic. Si no hi ha clic, el cercle virtuós es para.

Així doncs gran part de la premsa digital viu cada cop més preocupada per competir generant clics, i tot clic comença amb un titular prou sensacionalista que capti la nostra atenció. És igual si el contingut no s'ajusta ben bé a l'expectativa creada, el que compta és el clic. Aquest fenomen és el que es coneix com clickbait (pescaclics). De fet això tampoc és nou ni és necessàriament dolent –els tabloides ho han fet tota la vida–, el problema arriba quan el clickbait es converteix en la norma.

Fem una repassada a l'atzar als grans mitjans digitals d'avui. Sense anar a buscar els més explícits trobo:

     Les finques que podrien arribar a enfonsar a Isabel Pantoja
     Sis coses que fa la gent triomfadora abans d'esmorzar
     La censura en la música: culs que es transformen en anques d'elefant

Titulars com aquests són aquells que cliquem a la una de la nit quan encara som davant l'ordinador i diem: "aquest i prou, va". Impossible no clicar. Si us voleu vacunar contra el clickbait seguiu el compte de Twitter @savedyouaclick que el critica d'una manera divertida: agafa els titulars enganyosos, els reprodueix al seu compte i els respon directament estalviant-nos l'estona de llegir-los. En paraules seves: "No feu clic, ja ho he fet jo. Us he estalviat un clic".

Us he de confessar que em va costar molt triar el títol de l'article –havia de ser el clickbait perfecte– entre els que tenia. Us els deixo com a referència:

     10 raons perquè els diaris digitals no volen que llegeixis aquest article
     L'article sobre la premsa digital que està fent bullir la xarxa
     Allò que ignora Beyoncé de la premsa digital
     Perquè aquests gatets triomfen als mitjans digitals

 
Avui et destaquem
Comentaris