Quasi com una maledicció bíblica s'estan complint els pronòstics del Premi Nobel Stirlitz sobre la desigualtat a les societats actuals post crisi. L'efecte de la crisi ha estat devastador, i les seves conseqüències socials comencen ja a deixar-se veure, no sense por, a les darreres sacsejades d'aquest terratrèmol, encara més demolidor que el del 1929 que tingué un dramàtic final per tots conegut.
Probablement, els trastorns en aquesta oportunitat encara són més grans: Grècia ha perdut quasi un 25% del seu PIB; Espanya està a la cua de la desigualtat entre els països de la UE segons l'índex Gini, amb una renda per càpita per sota de la mitja a la UE dels 28, amb una pèrdua del 10% dels ingressos de les famílies espanyoles des del 2009. L'endeutament públic i privat a Espanya equival ja al 315% del PIB, donat que les famílies arrossegaven un perillós abús del crèdit que va provocar, en bona part, al crack de la bombolla immobiliària i el consegüent rescat de la nostra banca.
El problema de la desigualtat és d'una dimensió planetària. La globalització ha provocat aquesta metàstasi i la molt fràgil sostenibilitat, com ja va pronosticar, quasi fa dos decennis, el sociòleg Ulrich Beck, qui acaba de morir a Alemanya. A més globalització, menys control de les empreses transnacionals; menor pressió fiscal garantida, per la volatilitat d'aquestes grans empreses que saben burlar les lleis fiscals dels Estats, trobant acomodament als nombrosos paradisos fiscals.
Què poden fer els Parlaments i els ordenaments jurídics contra aquest fenomen? Els que funcionen transnacionalment gaudeixen de tots els avantatges a l'hora de passar per sobre de fronteres i controls fiscals locals. A partir d'aquest avantatge s'origina el fenomen acumulatiu de la desigualtat. Segons el Crèdit Suisse, el 99% de la població mundial es reparteix el 52% de la riquesa global vers a l'1% de la població mundial que acumula el 48% restant. Una bestiesa!
Mirat des d'un altre punt de vista: tot just en dos anys aquest 1% del planeta ha arrodonit els seus béns acumulats quasi en el 50% de tots els que hi ha a l'economia mundial –segons informe de Oxfam Intermon-. És a dir, 70 milions de persones emmagatzemen més béns i diners que 7.000 milions d'habitants al planeta. Podem considerar just un sistema econòmic-institucional que el 2010 va consentir que 388 d'arximilionaris disposessin de la mateixa quantitat de béns que la meitat més necessitada de la població mundial? És tolerable que aquesta xifra el 2014 s'hagi reduït a només 80 multimilionaris? Que potser no és un retorn al sistema feudal, a un capitalisme excloent i salvatgement privilegiat per l'ús exclusiu d'una insuportable oligarquia mundial? Mentrestant, del 2009 al 2014 la població mundial era menys rica que cinc anys abans. No cal tenir dots profètiques per concloure que aquesta dinàmica acumulativa ens porta a la destrossa social.
En això estem un any més quan s'obre el World Economic Forum, a la ciutat de Davos (Suïssa), on més de 2.000 empresaris, economistes, polítics, líders mundials debatran sobre aquesta escandalosa realitat. "Hem d'afrontar riscos molt perillosos", ha manifestat el seu director Klaus Schwab, demanant cooperació internacional, tot i que gairebé mai ha funcionat segons postulats de responsabilitat social i ètica. Naturalment, factors com ara la pèrdua de poder adquisitiu familiar, descens dels ingressos salarials, brutal baixada del preu del petroli, frenada als preus del consum, etc. només són un pronòstic de l'amenaça de deflació, que seria el cop de gràcia en aquesta duríssima sortida de la crisi.
Ja en 2012 a Davos, Nouriel Roubini –conegut com a Doctor Catàstrofes- anuncià els efectes destructius de les hipoteques subprime als EUA en el mateix moment que advertia de la possible sortida de Grècia de la zona Euro. Tots hem sentit els avisos de Brussel·les i Berlin a Grècia. Tots coneixem l'efecte electoral de Syriza amb una esquerra que podria escombrar del poder als conservadors. Tots temem els efectes sobre Podemos a l'Espanya preelectoral...
Aleshores, per què no es van corregir a temps les causes d'aquest desgavell econòmic i social? Res més lògic i coherent com el discurs d' Obama al Congrés i al Senat el passat dia 20 de gener. Un clar missatge: o recuperem el matalàs amortidor de la classe mitjana o anem cap a l'inexorable enfrontament social violent. Que prenguin nota els senyors feudals del Capital.
Probablement, els trastorns en aquesta oportunitat encara són més grans: Grècia ha perdut quasi un 25% del seu PIB; Espanya està a la cua de la desigualtat entre els països de la UE segons l'índex Gini, amb una renda per càpita per sota de la mitja a la UE dels 28, amb una pèrdua del 10% dels ingressos de les famílies espanyoles des del 2009. L'endeutament públic i privat a Espanya equival ja al 315% del PIB, donat que les famílies arrossegaven un perillós abús del crèdit que va provocar, en bona part, al crack de la bombolla immobiliària i el consegüent rescat de la nostra banca.
El problema de la desigualtat és d'una dimensió planetària. La globalització ha provocat aquesta metàstasi i la molt fràgil sostenibilitat, com ja va pronosticar, quasi fa dos decennis, el sociòleg Ulrich Beck, qui acaba de morir a Alemanya. A més globalització, menys control de les empreses transnacionals; menor pressió fiscal garantida, per la volatilitat d'aquestes grans empreses que saben burlar les lleis fiscals dels Estats, trobant acomodament als nombrosos paradisos fiscals.
Què poden fer els Parlaments i els ordenaments jurídics contra aquest fenomen? Els que funcionen transnacionalment gaudeixen de tots els avantatges a l'hora de passar per sobre de fronteres i controls fiscals locals. A partir d'aquest avantatge s'origina el fenomen acumulatiu de la desigualtat. Segons el Crèdit Suisse, el 99% de la població mundial es reparteix el 52% de la riquesa global vers a l'1% de la població mundial que acumula el 48% restant. Una bestiesa!
Mirat des d'un altre punt de vista: tot just en dos anys aquest 1% del planeta ha arrodonit els seus béns acumulats quasi en el 50% de tots els que hi ha a l'economia mundial –segons informe de Oxfam Intermon-. És a dir, 70 milions de persones emmagatzemen més béns i diners que 7.000 milions d'habitants al planeta. Podem considerar just un sistema econòmic-institucional que el 2010 va consentir que 388 d'arximilionaris disposessin de la mateixa quantitat de béns que la meitat més necessitada de la població mundial? És tolerable que aquesta xifra el 2014 s'hagi reduït a només 80 multimilionaris? Que potser no és un retorn al sistema feudal, a un capitalisme excloent i salvatgement privilegiat per l'ús exclusiu d'una insuportable oligarquia mundial? Mentrestant, del 2009 al 2014 la població mundial era menys rica que cinc anys abans. No cal tenir dots profètiques per concloure que aquesta dinàmica acumulativa ens porta a la destrossa social.
En això estem un any més quan s'obre el World Economic Forum, a la ciutat de Davos (Suïssa), on més de 2.000 empresaris, economistes, polítics, líders mundials debatran sobre aquesta escandalosa realitat. "Hem d'afrontar riscos molt perillosos", ha manifestat el seu director Klaus Schwab, demanant cooperació internacional, tot i que gairebé mai ha funcionat segons postulats de responsabilitat social i ètica. Naturalment, factors com ara la pèrdua de poder adquisitiu familiar, descens dels ingressos salarials, brutal baixada del preu del petroli, frenada als preus del consum, etc. només són un pronòstic de l'amenaça de deflació, que seria el cop de gràcia en aquesta duríssima sortida de la crisi.
Ja en 2012 a Davos, Nouriel Roubini –conegut com a Doctor Catàstrofes- anuncià els efectes destructius de les hipoteques subprime als EUA en el mateix moment que advertia de la possible sortida de Grècia de la zona Euro. Tots hem sentit els avisos de Brussel·les i Berlin a Grècia. Tots coneixem l'efecte electoral de Syriza amb una esquerra que podria escombrar del poder als conservadors. Tots temem els efectes sobre Podemos a l'Espanya preelectoral...
Aleshores, per què no es van corregir a temps les causes d'aquest desgavell econòmic i social? Res més lògic i coherent com el discurs d' Obama al Congrés i al Senat el passat dia 20 de gener. Un clar missatge: o recuperem el matalàs amortidor de la classe mitjana o anem cap a l'inexorable enfrontament social violent. Que prenguin nota els senyors feudals del Capital.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.