En política fiscal, un dels grans i permanents debats que planteja sovint posicions discrepants i inconciliables, és el de l'aplicació de beneficis fiscals a la inversió estrangera, considerat per alguns com una eina irremissible per a competir en un món cada vegada més globalitzat, i per alguns altres com una font de desigualtats socials que situa els grans inversors en una posició encara més privilegiada respecte de la resta de ciutadans mitjans.
Val a dir que captar talent o capital a través de polítiques fiscals és una pràctica força habitual de molts països. I en aquest sentit no discutiré que cal dotar de suficients arguments els alts directius i el talent qualificat per a escollir Espanya com a primera destinació laboral per davant d’altres emplaçaments internacionals. Però el que potser no és tan comú, i aquesta és la qüestió, és convertir una part d’un país en una mena de paradís fiscal.
"Val a dir que captar talent o capital a través de polítiques fiscals és una pràctica força habitual de molts països"
Si ja era una realitat la situació tributària diferencial de la Comunitat de Madrid respecte de la resta de comunitats autònomes a conseqüència de l’efecte capitalitat, aquesta mateixa setmana tots els mitjans escrits i audiovisuals es feien ressò d’una nova maniobra fiscal de la capital d’Espanya, l’anomenada “Llei Mbappé”, traçant cert paral·lelisme amb la per tots ben coneguda "Llei Beckham".
La “Llei Mbappé” recorda vigorosament la “Llei Beckham”, aprovada pel govern espanyol i aplicada a partir de gener 2004, que va permetre als estrangers que venien a Espanya tributar com a no residents durant un cert temps. La insistència del govern estatal, aleshores liderat pel Partit Popular, va fer que David Beckham fos dels primers a beneficiar-se'n i a posar-hi popularment, i no de forma voluntària, el seu nom. Una normativa que beneficiava especialment les rendes més altes, ja que permetia passar d'una imposició del 45% a una del 19,5%, i que encara es manté tot i que amb modificacions significatives: el 2010 es va limitar el benefici fiscal, de manera que només els contribuents els ingressos dels quals no superessin els 600.000 euros podien aplicar el règim fiscal especial. El darrer gran canvi va ser el 2015, quan els esportistes professionals van ser expulsats expressament del règim.
Però, en què consisteix exactament la “Llei Mbappé” que està preparant la Comunitat de Madrid? I per què tota aquesta polseguera?
Se l'anomena “Llei Mbappé”, perquè l'internacional francès serà dels primers a beneficiar-se'n, si es confirmen els rumors sobre la seva arribada al club blanc. A grans trets, la mesura que està plantejant la Comunitat de Madrid suposaria introduir una deducció especial per a estrangers o repatriats que es mudin a la província. Els que es traslladin a Madrid es podrien deduir, de la part autonòmica, el 20% del valor d'inversions financeres que realitzin durant aquest primer any de residència fiscal a Madrid. Aquesta norma afecta el tram autonòmic de l'IRPF i beneficiaria sobretot les grans fortunes. Es calcula que Kylian Mbappé, o algú amb uns ingressos similars, es podria arribar a desgravar uns 8 milions d'euros i acabar pagant menys que un madrileny que declari uns guanys d'uns 35.000 euros bruts l'any.
"Els que es traslladin a Madrid es podrien deduir, de la part autonòmica, el 20% del valor d'inversions financeres que realitzin durant aquest primer any de residència fiscal a Madrid"
Cal recordar que l'IRPF és un impost progressiu i personal, i que el dia d'avui la seva recaptació està dividida entre l'Estat i les comunitats autònomes. La llei permet a cada comunitat autònoma establir els trams de retencions i les deduccions autonòmiques que considerin.
Les conseqüències de la implantació de la “Llei Mbappé” podrien derivar que els futbolistes estrangers residents a aquesta comunitat paguessin la meitat d'impostos que els que resideixin a Catalunya, per posar un exemple.
Però ens equivoquem si emmarquem aquesta llei en l’ecosistema futbolístic. De fet, els futbolistes en són tan sols l’anècdota. La llei es planteja com la gran xucladora de fortunes, de recursos, de talent, de tot. Els futbolistes i jugadors d’elit es poden comptar amb els dits de la mà, per dir-ho d’alguna manera. I sí, tindran el seu impacte, per descomptat. Però no serà més determinant que grans directius, i amb ells, grans projectes professionals, triïn un territori, sinó del tot, pràcticament lliure de gravàmens? Com afrontaran la resta de comunitats aquesta sagnant competència tributària?
I ara ve quan ens preguntarem, està fent realment Madrid dúmping fiscal? Doncs, si resumint molt, dúmping fiscal és reduir impostos, Madrid efectivament està fent dúmping fiscal.
El dúmping fiscal és una política que se centra a oferir beneficis i rebaixes fiscals extraordinàries per atraure contribuents d'altres territoris. Aquestes reduccions d'impostos capten artificialment contribuents aliens (normalment, amb recursos elevats) que desplacen la seva residència formal. Darrere no hi ha motius d’eficiència o de millora de la gestió, ni tan sols d’inversió real. Només cerca d'estalvis tributaris.
"Està fent realment Madrid dúmping fiscal? Doncs, si resumint molt, dúmping fiscal és reduir impostos"
En termes generals la competència fiscal a la baixa és nociva per al sistema fiscal global. Els territoris més rics disposen de més capacitat recaptatòria i poden practicar una política més agressiva que augmenta les diferències territorials: les zones més riques acumulen els contribuents més adinerats en detriment dels territoris més pobres, que es queden amb la població amb menys recursos i més necessitats. D’aquí de la urgència de tenir publicades les balances fiscals per detectar els greuges territorials.
No és la primera vegada que s’acusa la Comunitat de Madrid de deslleialtat territorial i de dúmping fiscal. I és que l'infrafinançament desvertebra el territori. El dèficit fiscal és un llast per a l’economia de Catalunya i de territoris en similars condicions com ara la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. L’enorme redistribució de recursos econòmics dins d’Espanya no es veu reflectida en una major convergència econòmica entre regions sinó tan sols en un anivellament de serveis de l’estat del benestar, fet que cronifica els mals del sistema present i fa impossible imaginar una millora del mateix per la via del progrés econòmic i l’increment de les aportacions que en resultaria per part de les comunitats que avui són receptores netes del sistema.
"No és la primera vegada que s’acusa la Comunitat de Madrid de deslleialtat territorial i de dúmping fiscal. I és que l'infrafinançament desvertebra el territori"
Catalunya és la tercera comunitat de l’Estat que més impostos paga però la desena en recursos rebuts. Cada ciutadà perd 305 euros amb l’actual model de finançament, segons els càlculs del Govern català. El sistema de finançament territorial no és ni transparent, ni equitatiu ni eficient i representa un obstacle important per al progrés i el creixement de Catalunya. Urgeix, doncs, una veritable renovació de l'actual regles de joc, sigui amb un model federal o un pacte fiscal, ja sigui mitjançant una profunda reforma del model avui vigent.