El mantra del finançament territorial: un joc de promeses i seducció

L'aposta per un nou model de finançament més just ha recuperat protagonisme aquests dies arran de les negociacions per investir qui serà el proper president de la Generalitat de Catalunya, que com ja ens tenen acostumats aboca els principals partits polítics a un joc de promeses i seducció. Malauradament, una carta als reis massa sovint de dubtós compliment.

L'infrafinançament de Catalunya és una realitat incontestable i endèmica. El sistema està caducat des del 2014 i el problema de trobar un nou model és que si Catalunya ha de millorar, algú haurà de perdre.

Amb el model de finançament vigent, l'Estat recapta el 91% dels impostos que es paguen a Catalunya i d'aquests en cedeix una mica menys de la meitat, entorn als 21.000 milions. La resta es distribueix entre les diferents comunitats autònomes, en compliment amb els criteris del model. La Generalitat recapta directament el 9% restant, que representa poc més de 4.500 milions d'euros, pels impostos propis i cedits.

"L'Estat recapta el 91% dels impostos que es paguen a Catalunya i d'aquests en cedeix una mica menys de la meitat, entorn als 21.000 milions"

El darrer càlcul de la mateixa Generalitat data de l'any passat. Amb les dades de 2021 sobre la taula (dèficit de 2.168 milions), situava la diferència negativa acumulada en els 21.982 milions d'euros, l'equivalent a un 9,6% del PIB. Aquesta xifra se situa en nivells històrics, ja que l'anterior estimació, amb dades de 2019, el dèficit fiscal de les arques catalanes se situava en els 20.196 milions, el 8,5% del PIB.

El sistema de finançament fa nou anys que està pendent d'un gran canvi a escala estatal. Un canvi que no arriba per la manca de cohesió política i entre territoris. Madrid, Catalunya i les Balears haurien de ser les més interessades a impulsar aquesta entesa i corresponent actualització, en tant que són les úniques comunitats de l'Estat que fan una aportació neta al sistema de finançament autonòmica. Segons es desprèn del darrer informe de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea), Madrid es posiciona per davant de Catalunya amb una aportació de 6.313 milions al sistema. I també en números vermells hi ha les Illes Balears amb 334 milions.

La condonació del deute a comunitats que han tingut uns ingressos molt inferiors ja no és suficient. Calen més i millors recursos per a Catalunya.

L’infrafinançament de Catalunya té moltes conseqüències, i no tan sols pel que fa a les inversions en infraestructures, que és un dels grans reclams dels successius governs de la Generalitat. Afecta la competitivitat de les empreses i també a la despesa social, generant uns serveis públics que no tenen la qualitat que haurien de tenir i que sí que tenen en altres regions amb una renda similar tant a Espanya com a la resta d’Europa. El llast fiscal que arrossega Catalunya fa anys que perjudica la qualitat de vida dels seus ciutadans en termes de protecció social i de suport públic al progrés econòmic, tal com queda reflectit en l'anomenat índex de progrés social (IPS), que fixa els nivells de benestar per regions europees i en què Catalunya surt més avall del que li correspondria per la riquesa que genera, una vistosa anomalia a escala continental.

"El sistema de finançament fa nou anys que està pendent d'un gran canvi a escala estatal"

Ningú no nega que ha d’haver-hi solidaritat, però tot té un límit. Les transferències continuades de diners des de Catalunya són excessives si ho comparem amb el que retorna.

Aquests dies els mitjans del país s’han fet ressò del tancament, al Vall d’Hebron de Barcelona, de 300 llits d'hospitalització durant els tres mesos de l'estiu per manca de pressupost. Però els problemes de falta de recursos, econòmics i personals, no són una exclusiva d'aquesta temporada estival sinó que són perennes des de fa anys. Patim un infrafinançament crònic i manca de professionals que requereixen una actuació urgent per transformar el sistema.

Catalunya arrossega dèficits importants en els àmbits de la despesa social, que afecten, molt especialment, la salut, l’educació i l’habitatge, essent els dos primers acaparen el 44% del pressupost de la Generalitat del 2023.

Catalunya arrossega dèficits importants en els àmbits de la despesa social, que afecten, molt especialment, la salut, l’educació i l’habitatge

Segons un recent estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, el percentatge que destinen els països europeus en despesa sanitària pública augmenta en línia amb els PIB per càpita. Conforme amb aquesta relació i considerant el PIB per càpita de Catalunya, la Cambra calcula que el dèficit d’inversió en sanitat pública és de 396 euros anuals per càpita, això és l’1,2% del PIB català el 2019 (3.022 milions d’euros). I si ho comparem entre territoris, per ser més precisos, el 2019, a Catalunya, la despesa pública en sanitat va ser de 1.524 euros per càpita, mentre que al País Basc era de 1.877 euros. Un 25% més, ras i curt.

Les deficiències del finançament autonòmic actual són diverses. És injust, en primer lloc, perquè no té en compte el cost de la prestació dels serveis, que és més alt en unes comunitats que en unes altres. En segon terme, el sistema actual pateix una clara manca d’autonomia fiscal, que fa que el Govern de la Generalitat no tingui pràcticament capacitat per legislar, gestionar o recaptar els tributs generats al territori. I, en darrer lloc, les despeses de les comunitats autònomes de règim comú creixen de forma més ràpida que els ingressos que els aporta el model de finançament, i això deriva en un infrafinançament crònic del conjunt d'aquestes autonomies.

La combinació d’un finançament insuficient i la falta d’inversions estatals fa que Catalunya aporti molt més del que rep de l’Estat.

S’ha encetat de nou el meló del finançament. Veurem, però sense un consens entre territoris que reconegui les singularitats de cadascuna de les parts, seguirem estirant el mateix xiclet sense cap canvi a l’horitzó.