Entre d’altres, per a en Pedro, la Teresa, la Sílvia, la Xita, la Marina, en Philipp, l’Emma, la Catarina i, ara, l’Oriol.
Aquest any farà tres anys que es va morir el meu pare. Es fa estrany, encara, dir que ja no hi és. A vegades, fingeixo que continua viu amb coneguts d'aquí per actualitzar-lo. Però fa tres anys que el meu pare no em ve a buscar a l'estació quan torno a casa, que no em truca dient "froggy, quina n'has fet ara" i tampoc em fa guenyes estranyes quan li explico els meus dubtes existencials. Fa tres anys que no hi és, hi penso cada dia, hi parlo a estones i me'l miro sempre que passa pel meu cap, somrient-li des de dins. Fa tres anys que no mirem junts el jardí des del porxo i em sospira que la vida és això: estar bé davant d'un bosc esperant a la família i els amics amb els quals hem quedat per dinar, admirant la natura i estant tranquil·la, formant part del paisatge.
S'ha mort la mare d'un bon amic fa uns dies. No la coneixia, però no és important. Era la mare del meu amic, una persona especial per a algú, una dona de menys de seixanta anys que clarament encara tenia molta vida al davant. Una altra morta víctima del càncer. Moltes de les meves amigues més properes han perdut pare o mare de molt joves. No és que faci menys mal, que es mori un any abans o després, però la trompada de no tenir aquesta figura tan rellevant des de passada l'adolescència és una bona hòstia de realitat quan encara t'estàs construint a tu mateixa. I, per desgràcia, som moltes les que tenim una cadira de sobres a cada restaurant, un espai a les fotografies que no aconsegueix omplir ningú i una certa asimetria en la planificació de qualsevol activitat familiar. Quan falta una persona es genera un espai enorme que ningú comenta, però tothom sent, que de tant en tant ens fa somriure i a vegades ocasiona una llàgrima tendra en el moment més inesperat.
Des que el meu pare no hi és tinc molta menys ambició per treballar i les altres tasques professionals. Potser perquè m'he adonat que no és tan important, que no és tot el que he de tenir a la vida. També gasto molt més, no m'estic de res i convido sovint a amics i coneguts a cafès i cerveses. M'és igual, perquè sé que no és important. Que sempre hi haurà un lloc on caure mortes, i que la vida mai va anar de comptar diners. La vida va de fer coses divertides, d'aprendre, de meravellar-te i de valorar el que tens al voltant. La vida, lluny de ser una carrera cap a ser presidenta de l'ONU, cap a ser la millor treballadora del mes o la més rica de la sala, va sobre tenir experiències, conèixer, llegir, viatjar, descobrir i saber deixar que les coses t'afectin, les sentis i t'emocionin. La vida és meitat emocionar-se i meitat tafanejar.
"Hi ha preocupacions que han perdut tot el sentit que tenien abans"
El meu pare tenia raó quan deia que no hauria d'haver treballat tant, que no calia, que una mica sí, però no tot el pastís. El pare era feliç amb les coses senzilles que li aportaven pau i somreia cada vegada que veia realitats meravelloses, petites o extravagants, des de com creixia un carabassó a l'intent d'hort que vam fer durant la pandèmia a un cotxe que es condueix sense persones aparcat en doble fila. El meu pare tenia la capacitat de meravellar-se i aquest potser és el llegat que més he volgut actualitzar de la seva absència, en aquests últims tres anys. En fi, que hi ha coses que són meravelloses, i coses que senzillament són molt més irrellevants del que pensem. Que pot semblar que en passo, però la veritat és que hi ha preocupacions que han perdut tot el sentit que tenien abans. Els qui hem perdut un pare o una mare de massa joves sempre tindrem una espina al cor, però també haurem après de massa joves què és el que és realment important i el que no. I això que pot semblar tan elemental farà que si mai ens oblidem de viure, recordem que la vida passa de pressa i se'n va de manera aleatòria, així que més ens val esprémer-la i aprofitar-la tot el possible abans que sigui massa tard. Per seguir endavant i comprendre que és el fet de no tenir fre el que fa que el temps sigui tan meravellós.