Ens ho mereixem o flors i violes?

En el seu últim article de l'any, el periodista i empresari Toni Rodríguez escriu al blog d'Intermèdia sobre el cercle virtuós, concepte popularitzat per Ferran Soriano cap al 2003, com aposta per alimentar la roda de l'eficiència a les organitzacions, concentrant els esforços i processos de canvi en un punt estratègic de l'engranatge, capaç de provocar reaccions beneficioses en cadena. En contraposició al virtuós hi trobem el cercle viciós, en el qual ens agrada repetir errors, mantenir fórmules passades de moda de gestió i resistència a la innovació. I la innovació, com ens recorda Rodríguez, és canvi, i el canvi provoca inseguretat i resistència en esperits inflexibles. Mentre el virtuós hi veu oportunitats, el viciós hi veu perills.

De tots és sabut com va acabar el cercle virtuós al Barça quan tots els "virtuosos" van voler fer el que feien els altres. Això ja ho va dir Albert Einstein fa molts anys: "Tothom és un geni, però si jutges a un peix per la seva habilitat per enfilar-se a un arbre, viurà tota la vida creient que és ximple".

En això radica l'èxit en les organitzacions: saber quines són les habilitats de cadascú i situar a cadascú en el seu lloc. Fàcil, no? Doncs ens encaparrem a fer el contrari i ens encaparrem a situar gent en llocs pels quals no estan preparats ni els agraden.

"L'èxit en les organitzacions radica en saber quines són les habilitats de cadascú i situar a cadascú en el seu lloc"

A què ve això? Es preguntaran. Molt senzill; com el cercle virtuós i el viciós (ambdós són senzills). La directora d'aquest diari, que aquest 2024 que avui comença farà onze anys i que el mes de desembre va assolir la xifra dels 300.000 únics, xifra que, a mi, que sóc d'un altre segle, em sembla excessiva, m'ha demanat un article. A hores d'ara encara no tinc clar si renegar per les merdes que hem patit o que ens han fet patir, o, tal com li agradaria a la directora, fer un article de xerinola, nadales i foc de camp amb xiruques i cantem germans que som molt feliços i tothom ens entén i atén les nostres necessitats.

Som-hi, doncs. Tanquem 2023, tot i que seria millor dir i pensar que obrim 2024. Així podrem pensar que tot anirà millor, encara que molts, apel·lant al país, la pàtria o Déu sap què, els agradaria que tot anés pitjor. Són patriotes. I com estem en un moment en què res no va bé deixaré de banda el foc de camp, les xiruques i la germanor de la directora (ja ho farà ella això de pintar-ho tot molt bonic i happy flower) i anirem una mica al gra.

"Els polítics que ens governen estan molt lluny de la realitat i de les necessitats d'empreses i d'empresaris"

No es tracta de fer un repàs de què ha estat 2023. Tots tenim present el que ha passat el 2023. Aquí, allà i més enllà. Sí que em voldria referir a un fet que reflecteix ben a les clares que els polítics que ens governen estan molt lluny de la realitat i de les necessitats d'empreses i d'empresaris.

El cas més clar el tenim en la Nit de l'Empresa que cada any organitza Cecot. El president de la patronal va fer un discurs en el qual va enumerar les necessitats de les empreses. Molt clar. Sense floritures. Allà mateix, ben assegut, el President de la Generalitat escoltant, o no, el discurs. I penses: ara li respondrà fil per randa cadascun dels seus punts. Doncs no senyor. Ell, com el Francisco Umbral a la televisió en èpoques molt passades: "he venido a hablar de mi libro", li va dir a l'entrevistadora, va fer el mateix amb unes altres paraules. Aquí us tinc asseguts i llegiré el meu discurs digui el que digui el senyor Panés.

Direu que això va passar l'octubre i que tal dia farà un any. És cert, però és que a la Nit del 22 va passar exactament el mateix. I amb els mateixos protagonistes. I això ens encaixa amb el que dèiem al principi. L'exemple del peix i els dels cercles, el virtuós i el viciós. I estem travessant una etapa en la qual el viciós s'imposa per golejada al virtuós. I no cal que ens ho vinguin a dir els que aleshores eren coneguts com els genis del Power Point. Ho sabem sense pantalletes.

"Estem travessant una etapa en la qual el cercle viciós s'imposa per golejada al virtuós"

Els polítics viuen en un món paral·lel en el qual només hi viuen ells. I creuen que allò és el món real. Posen peixos a pujar arbres i a micos volant. I ja podem recordar-los el que necessitem que ells estan convençuts que som uns capriciosos de mena. Han vist les imatges de l'alcalde de Barcelona inaugurant/visitant uns habitatges de protecció oficial? Era l'alegria personificada. I em va venir al cap una anècdota que em va explicar un antic alt càrrec de PTOP que va acompanyar un conseller a la inauguració d'uns habitatges. "Això és fantàstic. Ho hem de fer més sovint", li deia el conseller. "Això ho va decidir un govern Pujol; ho va dotar Maragall i ho va executar Montilla. I ho inaugureu vosaltres". Si les empreses funcionessin com ells, sense un pla estratègic a uns anys vista, estarien totes en la misèria més absoluta. Però com no és el mateix jugar-se-la amb els diners propis que fer-ho amb els dels ciutadans, no els cal un pla estratègic o un full de ruta, com deia un il·luminat que es pensava que governar era com anar amb la barqueta dels caps de setmana al Maresme.

No tenen cap mena de contacte amb el món real i el seu món paral·lel ens està portant a un carreró sense sortida. Veurem si algun dia aquests mons coincideixen. És cert que en un moment determinat d'aquesta legislatura vam tenir un conseller que ens va fer creure que les coses canviaven. Va ser bonic mentre va durar. Potser massa i tot. Massa curt, però.

Acabem on hem començat: ens ho mereixem o toquem el violí i anem cap al món paral·lel on es deu ser més feliç? El que sí que esperem és que el 2024 sigui millor del que les previsions auguren. Nosaltres continuarem a la nostra bola: al costat de les empreses, dels empresaris, de l'economia real, i no caurem en les modes actuals de titulars que no responen al text, ni de textos que no responen als titulars. Aquí, onze anys després, i d'acord amb el nostre Manifest o Pla Estratègic, continuem pensant que és més important un periodista que un Seo. I que sense periodistes no hi ha diaris. Manies que tenim.

Ens sorprenem quan ens diuen que els nostres fills o nets no llegeixen. Normal. I tots intentant fer ofertes ruïnoses: subscripció per 12 euros l'any. "Liquidación por derribo". 0,03 euros per dia. Premi de màrqueting per al cervell que ho ha ideat i pels que ho han copiat. Et felicito fill.

I perquè no puguin dir que sóc alarmista els convido a llegir aquest enllaç, totalment il·lustratiu del que passa en aquest estimat i maleït sector. Me l'envia l'Aleix Ramírez, un dels periodistes de la casa. És en castellà, però ja deia el Rajoy que los catalanes hacen cosas; una d'elles és saber idiomes. L'altre, barallar-nos entre nosaltres. Segueixin, doncs, aquest enllaç i veuran que bonics som.

I comiats també n'hem tingut. El del Gabriel Martínez, director de Comunicació del Banc de Sabadell durant un munt d'anys, que ha optat per Catalunya i per una agència de comunicació, una de les poques que tenen la seriositat i el rigor en el seu adn. Amb el Gabriel segur que encara en tindran més de seriositat i de rigor.

I tornem, per acabar, al tema de les organitzacions i la seva organització, i als virtuosos i als viciosos, i ja que diuen que fem periodisme, vull retre homenatge, molt tardà, però homenatge molt sentit, a un gran periodista que ha mort aquest 2023. En Jaume Serrats i Ollè, amb qui vaig tenir l'honor i la sort de coincidir al Noticiero Universal (si algú recorda aquest diari li donem un premi) i a l'AVUI de la primera etapa. En Jaume, a més de ser una gran persona i un gran periodista, tenia una qualitat que pocs tenen: era fidel a l'empresa però encara més al seu equip. El seu equip era sagrat i ja podien demanar caps que ell es mantenia fidel al costat dels seus.

Jaume Serrats i Ollè, a més de ser una gran persona i un gran periodista, tenia una qualitat que pocs tenen: era fidel a l'empresa però encara més al seu equip

 Abans hem parlat de les bondats del cercle virtuós a les empreses i jo he de dir que he tingut tres mestres, cadascú amb les seves particularitats, però tots tres pertanyents al cercle virtuós: En Josep Cercós, en Josep Gual i en Jaume Serrats. Algú ho havia de dir. I que el 2024 tinguem més sort. Ens convé més buscar el nostre cercle virtuós que esperar que els del cercle viciós rectifiquin. Ells continuen encaparrats en què els peixos s'han d'enfilar pels arbres. Per això; nosaltres a la nostra bola. Bon 2024.