Que la informació és una arma ho sabem des que Déu va prohibir explícitament els nostres repadrins Adam i Eva de menjar fruits de l’arbre de la saviesa. Una mica més cap aquí, però, el 2015, el ministre de defensa rus Sergei Shoigu, en un acte de celebració per l’annexió de Crimea, deia en agraïment a la premsa afí: "ha arribat el dia en què tots hem reconegut que les paraules, les càmeres, les fotografies, internet... i la informació en general, s'han convertit en un altre tipus d'arma, una altra branca de les forces armades”.
La història és plena d’exemples d’utilització de la informació com a arma. La fama de faldiller i de titella de Cleòpatra de Marc Antoni ens arriba des del segle I aC per una campanya de desinformació del seu rival Octavi. La imatge de cruel i sanguinari de Vlad Tepes (Vlad Draculea) ens arriba via la tradició alemanya, que eren els seus enemics; en la tradició eslava, Vlad Dracul és gairebé un sant que va salvar la cristiandat dels turcs. Benjamin Franklin va utilitzar la desinformació com a arma distribuint pamflets on afirmava que els nadius americans tallaven les cabelleres dels colons per ordre del rei Jordi III d’Anglaterra.
Recordeu que a les xarxes socials el mitjà som nosaltres, i que els mitjans es poden convertir en armes
Fins arribar als anys 1960 al Canadà on el teòric de la comunicació Marshall McLuhan va dir allò de que “el mitjà és el missatge”; el que compta és el mitjà per on circula un missatge, independentment del mateix missatge. S’entén més si tenim en compte que mitjà i tecnologia per McLuhan són paraules intercanviables. La tele què és, un mitjà o una tecnologia? Tot alhora, com ho són la web, un llibre, Twitter o una bombeta.
Podem visualitzar aquest concepte tornant enrere, fins a la Pompeia del 79 dC. Congelada en el temps pel Vesubi, encara avui, a les parets de les cases de la gent rica s’hi poden llegir pintades amb els noms d’un o altre candidat a ediles (n’hi havia eleccions aquell any). Moltes d’elles eren fake news; la família rica de la casa no els donava suport i les pintades es feien de nit de manera subreptícia. El mur, el mitjà, era el missatge.
La primera gran experiència de la utilització de “paraules, càmeres, fotografies” com a armes a les xarxes socials va ser durant l’annexió de Crimea del 2014. El govern rus en va refinar les tècniques i les va aplicar amb èxit a les eleccions presidencials nord-americanes de 2016 i al procés del Brèxit britànic amb els resultats coneguts.
L’èxit del model de desinformació rus el reconeixia el mateix Trump davant de Putin a Helsinki el juliol del 2018. En una pregunta directa sobre la interferència russa a les eleccions presidencials Trump responia: “[els nostres serveis d’intel·ligència] pensen que és Rússia, jo he President Putin (sic), i m’ha dit que no és Rússia. Us diré que no hi veig cap raó per la que ho sigui (…) Tinc una gran confiança en la meva gent d'intel·ligència, però us diré que el president Putin ha estat extremadament fort i poderós en la seva negació d'avui (sic)”. Trump era el missatge.
Avui la rereguarda de la guerra d’Ucraïna és als nostres mòbils. Els murs de Pompeia són els de Facebook, els pamflets de Franklin els nostres missatges de Whatsapp i la imatge de Zelenski és com la de Vlad Dracul; depèn de si la informació ens arriba de Rússia o de la resta del món. Recordeu que a les xarxes socials el mitjà som nosaltres i que els mitjans, com ens explica la història i el ministre de defensa rus, es poden convertir en armes.