D'una banda, els exercicis de cooperació entre els agents públics i els promotors privats poden arribar a ser un paradigma de simbiosi, en què la compartició d'esforços i recursos dóna com a resultat un sumatori; és a dir, el projecte conjunt aconsegueix una determinada fita que hagués estat poc assolible sense una praxi colze a colze. En aquest model ambdues parts detecten complementarietats i s'avenen a coproduir un projecte i, ensems, la seva execució. El catàleg de casuístiques no és gaire extens i els exemples que hi podríem inscriure són gairebé sempre d'execució caduca; difícilment podríem apuntar-ne d'altres que hagin tingut continuïtat. Encara és més difícil trobar un paradigma en què la part privada en faci una avaluació final positiva i valori favorablement el retorn de la inversió.
No ens serveixen les relacions entre una empresa concessionària i l'administració, com en el cas de les autopistes o d'altres tipus d'infraestructures, perquè no tenen res a veure amb la semàntica de la cooperació; no deixen de ser un concurs públic o una subhasta de drets d'execució.
El segon model sí que és molt habitual. Consisteix, no tant en la conjugació d'objectius sinó en la convergència de necessitats. Això avui està en auge. Ambdues parts estan disposades a cooperar perquè no tenen més remei, per molt que es repel·leixin o, si més no, es desagradin. No cal que es produeixi una bona química perquè només interessa la física dels resultats. Es genera un escenari d'interdependència; els uns perquè no tenen diners i els altres, que tampoc en tenen, perquè requereixen l'escalf dels primers, potser per obtenir certs favors o per prorrogar la seva pervivència. El cas és que es conjuren per aprofitar-se'n.
Puc aportar un reguitzell de casos de cooperació publicoprivada que han funcionat només a partir del moment en què els interlocutors privats han subordinat la manera de procedir i el tempo a l'estil dels interlocutors públics. No conec cap cas en què això s'hagi produït a l'inrevés.
El privat i el públic són dos mons oposats perquè el primer és contribuent del segon i el segon no ha après a ser contributiu amb el primer. No hi pot haver una relació prometedora quan un dels dos imposa les normes del joc i prescriu la tàctica de l'altre.