Des que Elon Musk se’n fes càrrec l’octubre del 2022, Twitter ha perdut més de la meitat dels seus ingressos per publicitat. Dels 4.000 milions del 2022 ha passat a estar per sota els 1,9. La política erràtica -de terra cremada- de Musk no ha servit per transformar Twitter en una plataforma de subscripció, ni en la überaplicació X que somia. Probablement, tot sigui una entelèquia. Abans de l’adquisició, Twitter tenia 230 milions d’usuaris únics mensuals dels quals n’ha perdut un 13%. El nou servei de pagament X Premium només ha aconseguit atraure vora 1 milió d’usuaris que, fent números i sent generós, li aporten uns 100 milions de dòlars l’any. La xocolata del lloro.
Amb aquest panorama s’entén poc la reacció de Musk de dir Fuck you públicament a empreses com IBM, Apple, Comcast, Wallmart, o Disney en una entrevista recent. Encara s’entén menys que anomenés el president de Disney, Bob Iger, pel seu nom posant-lo en el punt de mira dels seus fanàtics seguidors. Musk sembla entestat a retransmetre en directe la seva davallada als inferns mentre hi arrossega la seva xarxa. O a l’inrevés, tant se val.
"El nou servei de pagament 'X Premium' només ha aconseguit atraure vora 1 milió d’usuaris"
X podria desaparèixer? Va ser el mateix Musk qui visiblement alterat en l’estranya entrevista va articular la paraula bancarrota. No seria la millor estratègia davant dels creditors que t’han deixat 13.000 milions de dòlars per comprar Twitter. Recordem la magnitud de la tragèdia: en una testosterònica decisió, el magnat va comprar Twitter per 44.000 milions de dòlars l’octubre del 2022 a un preu pactat el juny de 54,20 dòlars per acció, quan en aquell moment només en valien 34. Un any després, l’empresa només en valia 19. Ho sabem perquè és la valoració que va fer el mateix Musk en repartir capital amb els treballadors que no havia acomiadat.
Des de Txékhov que sabem que si al primer acte surt una arma, al darrer s’haurà de disparar. En aquesta tragicomèdia l’arma va sortir fins i tot abans: els bancs. Segons Reuters, els interessos als quals Musk ha de fer front per tornar el crèdit pugen a 1.200 milions l’any, que es diu aviat. La seva erràtica política empresarial i el seu nihilisme personal incomoden els bancs, que veuen en directe com minven les seves possibilitats de cobrar amb cada tuit conspiranoic del magnat. També és cert que tant nihilisme podria formar part d’una estratègia molt ben travada (que els simples mortals no podem entendre) que tindria com a objectiu el de reduir el valor de X fins a les cendres i renegociar-ne així el deute des d’una posició de feblesa que quan deus tants calés esdevé fortalesa. Però si això no és així, o la renegociació no prospera, es podria autocomplir la profecia de la bancarrota (per culpa dels anunciants segons Musk).
Podria, doncs, desaparèixer? És poc probable, però depèn dels bancs. Si veuen prou risc de no cobrar, segurament, exigiran el cap de Musk i en marcaran la política amb un nou consell i, sobretot, amb unes altres aspiracions. És clar que no som al 2007 quan va arribar Twitter, però l’espai per a una xarxa social basada en la difusió d’informació i l’intercanvi d’opinions existeix. Ho demostren els fets que X, malgrat tot, continuï sent la xarxa de referència de periodistes i polítics i que Meta hagi apostat fort per la seva xarxa Threads, un clon del Twitter original de què en manté l’esperit positiu.
"Amb totes aquestes dades a la mà, és incontestable que el problema de X és Musk (el de Musk, també)"
Amb totes aquestes dades a la mà, és incontestable que el problema de X és Musk (el de Musk, també). No passaria de l’anècdota d’un cas més de megalomania tecnològica (Make the world a better place) si no fos per la desproporcionada influència de la plataforma en l’esfera pública, especialment en un any on 3.700 milions de persones a tot el món estan cridades a eleccions en 70 països, entre ells l’Índia, Indonèsia, Taiwan, Rússia i els EUA. Recordeu que només cal tocar uns quants paràmetres de l’algorisme de recomanació de continguts de X perquè un missatge esdevingui viral o, per contra, perquè quedi enterrat per sempre en la irrellevància. Ho sabem perquè hi ha un paràmetre (essent rigorosos, una condició) perquè els missatges de Musk arribin al màxim de gent possible, encara que no el segueixin. Un Musk que no té cap problema per reunir-se amb dictadors com Xi Jinping, a anar a festivals de la ultradreta italiana i a fer-se fotos amb franquistes com l’Abascal. La davallada als inferns de Musk és també la de X o a l’inrevés. Que aquest 2024 no sigui també la de mig món.