L’any 2006 vaig donar per acabada la meva etapa professional a la UOC, després d’onze intensos anys on per sorpresa de tothom vàrem posar en marxa la primera universitat virtual del món. Tocava canviar d’aires i no era fàcil decidir quin nou projecte abraçar.
Una de les propostes més interessants que vaig tenir damunt la taula va ser incorporar-me a l’equip fundador d’una nova empresa de consultoria molt orientada al sector públic, en concret a ciutats i governs. A l’equip hi havia molt talent en planificació estratègica, però sobretot hi havia un dels socis amb una increïble agenda institucional i internacional. La combinació era potent i ens permetia accedir a agendes del màxim nivell amb idees realment ambicioses. Aquest soci clau era algú no només molt ben connectat, sinó també amb la vida resolta. Em va semblar perfecte, doncs em va fer pensar que ens hi posàvem per ajudar i fer bé les coses. No rigueu, que d’això fa quasi vint anys i jo era encara més jove que ara.
La combinació era potent i ens permetia accedir a agendes del màxim nivell amb idees realment ambicioses
Vàrem estar setmanes definint el tipus de serveis que podríem oferir, la xarxa de col·laboradors, la marca, el posicionament, els primers contactes comercials i els primers pressupostos. Em va inquietar observar que la majoria d’aquestes primeres converses eren amb responsables d’un mateix color polític, però em varen assegurar que treballaríem amb tothom i ho vaig creure. S’acostava el dia d’anar al notari i constituir l’empresa.
Aquell cap de setmana vaig anar a veure els meus pares, a Siurana d’Empordà. Hi varen anar a viure quan jo era petit per ajudar-me amb la meva asma. La tramuntana que ho asseca tot era la millor medicina contra la humitat que em feia tant mal. Aquell capvespre bufava i jo havia arribat un xic carregat, així que després de saludar em vaig abrigar i vaig sortir a fer una volta, que em donés l’aire.
Us heu d’imaginar l’escena. El dia s’apagava amb un preciós cel rogent, la tramuntana bufava freda i no hi havia ningú pel carrer. Vaig anar al recés del racó del campanar i vaig seure a gaudir dels colors i el moment. Passada una bona estona, enmig d’aquell silenci, va arribar en Joan arrossegant els peus i movent-se molt a poc a poc. Boina, pantalons de pana. Escuradents a la boca. Diria que em va mirar, però no estic segur. Va seure una mica més enllà, també a gaudir del cel, i passada una estona em va mirar, i va dir-me “ehh” mentre aixecava una mica la barbeta. Em saludava. Li vaig somriure i també sense presses vaig respondre “ehh”. Sabia que era veí del poble, però era el primer dia que ens dèiem alguna cosa.
Passada una bona estona em va dirigir la paraula, molt a poc a poc, com qui no té massa ganes de parlar i sense aixecar gaire la veu: “què diuen, vailet, que canvies de feina?”. Vaig somriure imaginant la meva mare explicant les meves aventures a la plaça del poble, i lentament vaig respondre “potser sí”.
Vaig somriure imaginant la meva mare explicant les meves aventures a la plaça del poble
No va dir res més i vàrem continuar mirant el cel rogent. Però passada una bona estona em va mirar i també molt a poc a poc em va preguntar “mosso, o amo?”. No em va preguntar de què seria la feina, ni de quin sector, ni si guanyaria molts calés, ni si seríem molta gent, ni on serien les oficines... només em va preguntar “mosso, o amo?”. Vaig estar a punt de respondre que amo perquè jo seria un dels socis, però per sort la conversa era lenta, així que vaig rectificar. Clarament, el soci important pesava molt més que no pas jo, i vaig respondre “mosso”.
Ja començava a ser fosc, i després d’una altra pausa sorprenentment llarga em va tornar a preguntar “l’amo, necessita els calés?”. Desarmat, vaig contestar “No”.
“Ja saps el que fas, vailet?”. I se'n va anar.
Mosso, o amo? Mosso. L’amo necessita els calés?. No. Ja saps el que fas, vailet?
L’endemà vaig trucar avisant que no aniria el notari, em vaig desvincular del projecte i vaig buscar altres camins.
Saviesa empordanesa.