El museu de la independència

Les manifestacions de la Diada, a banda de ser un gran exercici físic (algú hauria de revisar això de les 17:14 de cara als setembres que vindran) és també un gran exercici de fisicalització; una materialització de la força del moviment independentista més enllà de xifres i estadístiques.

Referida a la informació, la fisicalització és un neologisme calcat del concepte de visualització. La visualització d’informació és la disciplina que s’ocupa de transformar les dades en informació, aportant-los context que presenta de manera visual que ens ajuda en la presa de decisions.

La fisicalització de dades s’ocupa de transformar dades en informació aportant-los context que es presenta de manera física

Una bona visualització d’informació correlaciona dues o més variables, integra dades de diverses fonts i formats, explica una història i convida a l’acció. Quan parlem de visualitzacions de dades cal citar el mestre de mestres Edward Tufte. Va ser ell qui al seu llibre The Visual Display of Quantitative Information va popularitzar el que segurament és la mare de totes les visualitzacions: la campanya de Napoleó de Rússia de Joseph Minard el 1869. La visualització creua les dades dels quilòmetres caminats amb les de les temperatures amb el nombre de soldats que anaven caient a cada punt de la campanya. Una obra mestra.

Fisicalitzar és visualitzar en 3D. La fisicalització de dades és la disciplina que s’ocupa de transformar dades en informació aportant-los context que es presenta de manera física. Això es fa mitjançant objectes, sensors i actuadors, projeccions o qualsevol tecnologia que permeti modificar l’espai o la seva percepció d’acord amb les dades. Tal i com ho fa una bona visualització, una bona fisicalització integra dades de diverses fonts i formats, explica una història i convida a l’acció.

Ho podem veure amb un amb un cas de km0. Tots sabem de l’emergència climàtica i de les seves conseqüències. Podem veure moltes gràfiques d’evolució de les temperatures, de les emissions de CO2, de la disminució massa de gel als pols, molts documentals de l’Al Gore o del David Attenborough a la BBC. Tots ens interpel·len —ens hi va l’existència— i tots conviden a l’acció; a tancar l’aixeta, moderar l’aire condicionat o a fer un consum més responsable. Això és visualització.

Malauradament també en tenim la fisicalització. Pujar a la muntanya i ja no trobar aquella gelera que veies de petit, veure el campanar sencer del pantà de Susqueda, patir una pedregada mortal o la minvant neu natural a les pistes d’esquí. Convindreu amb mi que una bona fisicalització ens interpel·la i crida més a l’acció que una bona visualització.

El Nobel de literatura turc Orhan Pamuk va escriure entre els anys 2002 i 2008 el llibre El museu de la innocència un retrat de la burgesia turca d’Istanbul de la segona meitat del segle XX. Una història de classe i de desigualtat de gènere teixida al voltant d’una història d’amor obsessiu que et té enganxat de la primera a la darrera pàgina. Al mateix temps que l’escrivia muntava el museu homònim en una casa del barri Çukurcuma a Instanbul que el 2012 obria les seves portes al públic. Vaig tenir l’ocasió de visitar-lo la setmana passada i hi vaig quedar atrapat. De fet, a mig llegir el llibre, es pot dir que encara hi sóc.

El museu mostra tots els objectes que surten a la novel·la en diferents vitrines, tantes com capítols té el llibre (seria també correcte dir que el llibre té tants capítols com vitrines té el museu). Hi ha de tot: fotos dels protagonistes, sabates, cendrers, ampolles de refrescos, capses de llumins, de tabac, botons, rellotges, joies, vestits, cartes, postals, taps, mocadors i fins i tot 4.000 puntes de cigarreta perfectament disposades en una quadrícula. Un llibre que és un museu que és un llibre. O a l’inrevés. Pamuk diu que els museus sempre ensenyen els objectes més valuosos de la gent rica i influent i que ell va voler fer un museu dels objectes quotidians de la gent anònima. Al final, el museu esdevé una gran fisicalització de la vida, en aquest cas la del segle XX a Istanbul.

Pamuk va voler fer un museu dels objectes quotidians de la gent anònima

Tornant al principi, veig Un museu de la independència a la faisó de Pamuk; un museu amb les fotos dels protagonistes, calçat esportiu, samarretes, carmanyoles, ampolles, mòbils, pins, xapes, mems, mocadors i puntes de cigarreta recollides en els darrers 10 anys de manifestacions, un museu que fisicalitzaria la vida política a Catalunya el primer quart del segle XXI.

Estaria bé que la darrera vitrina fos la mateixa que la del Museu de la innocència, la que dóna nom al darrer capítol del llibre i que porta per nom Felicitat.