La història de l’Europa continental quotidiana ve, en bona part, relatada pels notaris. Secularment han estat els encarregats de certificar que el que es diu correspon a la realitat. Traspassos de propietats, herències, certificats, etc. És a dir, donar seguretat a les parts que allò que s’ha acordat compta amb un testimoni qualificat (el notari) que ho redacta i en deixa constància escrita i, sovint, registrada. És la persona que certifica que un acte ha tingut lloc.
Fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de topar amb un polític importantíssim que havia estat en una de les negociacions entre el govern català i l’espanyol en un moment en què els catalans controlàvem bona part del mànec de la paella. Davant de la meva qüestió de per què, en aquella oportunitat, no es va traspassar la gestió de l’aeroport, l’interpel·lat em va contestar: “Si ens deien en tot moment que ens ho traspassarien! Ho donàvem per fet!”. “Però no deixàveu constància escrita del contingut de les reunions?”, que jo li vaig preguntar. “Home! Enteníem que tothom anava de bon rotllo!”, em va contestar.
Vaig quedar astorat. En la vida professional, quan es fa una reunió s’acostuma a aixecar acta del que s’ha discutit. Així es procedeix en reunions ordinàries i corrents com és el cas dels consells d’administració, o de direcció i fins i tot, en les habituals reunions de la comunitat de veïns. És un fet bàsic. Personalment, quan m’he trobat en casos en què ningú ha escrit una acta del que s’ha discutit i he considerat que el tema m’afectava prou, sempre he enviat un email dient alguna cosa com ara: “Tal com hem discutit, entenc que hem quedat d’aquesta manera, etc. Si penseu que ho he interpretat de manera errònia, si us plau, m’ho dieu responent a aquest email”. Amb altres paraules: “Si no dieu res, és que esteu d’acord amb el que dic”.
Crec que oblidem massa sovint que posats a jugar la carta de la informalitat, a Madrid ens passen la mà per cara amb una desimboltura difícil d’imitar. L’art del “rejoneo” és un invent espanyol, no ho oblidem
És per tot això, que vaig trobar d’una extrema frivolitat no aixecar acta de reunions molt més importants i transcendentals que les que tots nosaltres acostumem a tenir. Parlo de reunions on es juga el futur del país. Em va semblar inconcebible. Sobretot tenint en compte que a Madrid et despatxen aviat amb un copet a l’esquena i una forta abraçada. Crec que oblidem massa sovint que posats a jugar la carta de la informalitat, a Madrid ens passen la mà per cara amb una desimboltura difícil d’imitar. L’art del “rejoneo” és un invent espanyol, no ho oblidem.
A la manera de treballar nostra sempre li he trobat una mena d’informalitat que no és massa normal Pirineu enllà. Les reunions, els acords, mereixen una transcendència que nosaltres no els donem. Un contracte, un acord ni que sigui resultat d’una acta de reunió, és una llei que obliga aquells que s’han compromès. I no només s’ha d’utilitzar de cara a la galeria. També davant d’un jutge, ja que els acords entre privats són font de Dret.
Seria bo, ara que es parla de negociacions polítiques -bé, més que parlar-se’n, es xerra- seria bo, dic, prendre en consideració dos principis: la discreció i la formalitat. I en aquest darrer punt s’hi inclou aixecar acta de totes les promeses i els acords. El món civilitzat funciona així.