M’acabo de comprar un Seat Ibiza color vermell de segona ma, i ara que m’hi fixo en veig molts pel carrer iguals que el meu, mateix model i mateix color. Seat fa milers de cotxes iguals i per diferenciar-los marca cadascun d’ells amb un número de bastidor diferent, d’aquesta manera malgrat que els fabriquen en sèrie cadascun d’ells és un objecte únic i diferent dels altres, i si mai em trobo amb un altre propietari d’un Seat Ibiza de color vermell podríem aclarir quin és el meu i quin el seu. Per tancar l’operació el venedor i jo hem signat un contracte de compra-venda, indicant que aquell cotxe concret, amb aquell número de bastidor concret, ara és meu a canvi d’un import econòmic. Un contracte privat on les parts reconeixem que allò que era seu, ara és meu.
Donat que un cotxe pot protagonitzar accidents o cometre infraccions, la llei obliga que quan algú compra un cotxe cal elevar a públic qui és el nou propietari. Si per exemple enxampen aquell cotxe amb excés de velocitat per l’autopista, o mal aparcat al carrer, han de poder esbrinar qui és el responsable per demanar explicacions o directament enviar-li la multa. Per això quan compres un cotxe és obligatori anar a Trànsit, el registre públic, i declarar que és teu. Al registre públic tenen anotat el nom del propietari d’aquell Seat vermell amb aquell número de bastidor, i jo he de presentar un document que demostri que aquella persona confirma que ara el nou propietari sóc jo. A Trànsit revisen aquesta documentació i si tot és correcte apunten que el nou propietari sóc jo. El resultat és que a Trànsit tenen el registre històric dels diferents propietaris que al llarg del temps han tingut aquell Seat Ibiza vermell, amb aquell numero de bastidor.
Passa el mateix quan compres un pis. Hi ha un número de sèrie, el cadastre, i un registre, el Registre de la Propietat, que serveixen per identificar de quina finca concreta parlem i registrar públicament qui n’és el propietari. Però no tenim el mateix sistema de garanties en tot. Per exemple, quan Antoni Tàpies feia una sèrie de cinquanta litografies ell mateix les numerava i les signava, i tothom confia en ell. Si algú compra la litografia amb el numero 16, la que té escrit “16/50” al costat de la signatura, fa confiança que només hi ha 50 còpies i que la seva és la 16, tot i que ben pensat no hi ha cap garantia tècnica més enllà del prestigi d’Antoni Tàpies. Fem confiança que només hi ha 50 còpies, i només una amb el número 16. A més a més, si compres aquesta litografia signarem un acord de compra-venda privat però no hi ha cap registre oficial on deixar-ne constància, com ara Trànsit pels cotxes o el Registre de la Propietat pels pisos, així que si vols que un tercer doni fe que la litografia és realment teva hauràs d’anar al notari.
NFT és l’intent de donar solució a la necessitat d’identificar com a únic un objecte digital. Hi ha moltes còpies de la Mona Lisa però només hi ha un original i està al Louvre
El desenvolupament de la societat digital necessita poder aplicar aquestes lògiques, aquests mecanismes i aquestes garanties als bens digitals, i el resultat són unes solucions que si apliquen pels bens digitals poden fer-ho també per qualsevol bé intangible, i ja per extensió es podran acabar utilitzant en qualsevol tipus de bé, fins i tot físic. Necessitem una infraestructura tècnica i legal que ens permeti acreditar que un bé digital, i per extensió qualsevol bé intangible, és únic. L’equivalent al número de bastidor del cotxe. I necessitem un sistema de registre públic que certifiqui davant del món que aquest objecte únic és d’un propietari concret. I això és el que aporta blockchain i els NFT.
NFT és l’intent de donar solució a la necessitat d’identificar com a únic un objecte digital. Hi ha moltes còpies de la Mona Lisa però només hi ha un original i està al Louvre. Si posem costat per costat l’original de la Mona Lisa i una molt bona còpia, malgrat ser aparentment idèntics hi ha experts que ens diran quina peça és l’original, que té un valor incalculable, i quina la còpia, que no val gairebé res. Semblen iguals, però no. Amb els intangibles passa el mateix, i NFT és la manera que tenim d’identificar quin és l’original i per tant el realment valuós, l’autèntic. Puc fer moltes còpies d’una fotografia digital, però amb NFT puc marcar quina és l’original, la bona, la que té valor. O puc fer el mateix que Antoni Tàpies amb les litografies i fer-ne oficialment 50 còpies, 50 originals, i vendre també la “16/50”. Molta gent podrà fer còpies d’aquella fotografia, com molta gent podria fer còpies de les litografies d’Antoni Tàpies, però són falses. Només hi ha 50 còpies oficials de la fotografia digital, i per tant només hi ha 50 NFT de la fotografia.
Blockchain és la solució per certificar públicament la propietat d’un objecte intangible. L’equivalent al notari o el Registre de la Propietat. Mal explicat ve a ser un certificat públic on es va anotant cada canvi de propietari d’un bé concret, per exemple un NFT. Com es tracta d’una solució digital, enlloc de guardar aquest certificat a l’arxiu de la notaria o als prestatges del Registre de la Propietat (Tomo 3167, Libro 214, Folio 15) ha fet falta buscar una altra solució, i això és blockchain. És més complicat, però permeteu-me una explicació per tots els públics: l’autor de la fotografia fa un NFT amb l’original (definint-lo com un objecte únic) i genera un certificat on declara que aquell objecte únic és de la seva propietat. Tot seguit protegeix aquest document per evitar que ningú diferent al propietari el pugui modificar o alterar, per això el xifra amb la tecnologia més potent de xifratge que tenim: blockchain. Un cop xifrat només qui conegui la clau d’accés podrà tornar a modificar el document. Si l’autor em ven a mi la fotografia el que farà és accedir al document amb la seva contrasenya, desxifrar-lo, i anotar-hi que en data d’avui li he pagat una quantitat de diners i a partir d’ara jo en sóc el nou propietari. Acte seguit qui xifrarà el document seré jo, el nou propietari, i tindré un document certificat reconegut per l’anterior propietari que acredita que allò ara és meu.
Tenim un objecte únic (NFT) i un acord de compra-venda inviolable gràcies al xifratge amb blockchain. A més a més, la tecnologia blockchain també resol la necessitat d’elevar a públics aquests acords, doncs es basa en una arquitectura distribuïda de la informació que fa que cada cop que es genera un d’aquests blockchain se’n guarden còpies sincronitzades a milers de servidors de tot el món. Si algú intentés substituir el meu certificat per un altre la resta de servidors del món avisarien que aquell nou certificat no coincideix i per tant podria ser fals. La xarxa només acceptarà esmenes al certificat validades per la clau de xifratge que només coneix el propietari. Igual que passa amb les caixes fortes, cal tenir la clau per obrir-les i remenar el que s’hi guarda.
Ens agradarà més o menys, serà o no la solució definitiva, però NFT i Blockchain són respostes a necessitats reals que tenim, i que aniran a més.