La pífia va succeir a les municipals de 2003. Havia passat un qüestionari als caps de llista dels principals partits a Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida. Els feia preguntes sobre la realitat econòmica i empresarial de cada municipi, perquè d'això anava la publicació on treballava. La dinàmica era senzilla: jo enviava les preguntes, i al cap d'uns dies em responien. Si tenia dubtes, repreguntava i al final sortia publicat el text definitiu en paper, on el lector podia comparar com es posicionava cada candidat respecte cadascun dels temes.
Doncs bé: un dels documents que van enviar-me tenia algunes respostes en vermell i d'altres en negre. Semblava una versió d'esborrany de l'equip de treball del candidat. Això, almenys, vaig interpretar. Inexplicablement, havia arribat a les meves mans sense que se n'eliminessin els comentaris de la persona que preparava les respostes, que eren els trossos en vermell.
Aquestes eren les respostes en vermell. Sens dubte, el més interessant del document:
- "Amb l'aplicació de la nova Llei d'Hisendes Locals, considera tancat el model de finançament dels municipis?" Resposta en vermell: ni p(...) idea.
- "Considera que les propostes de reforma de l'Estatut recullen suficientment les aspiracions del món local?" Resposta en vermell: ni idea
- "Considera satisfactori el ritme de creació d'empreses a la ciutat? En quins sectors creu necessari incentivar-ne l'aparició de noves?" Resposta en vermell: apunta'm només 4 coses i ja ho redacto
- "Quines iniciatives proposa endegar en matèria de Societat de la Informació?" Resposta en vermell: Ni idea, i és un tema, potser a incloure'n en el programa alguna referència. Els va faltar temps per escriure de nou i demanar que –si us plau- no consideréssim el document com a definitiu. En uns dies tenia ja un text sense passatges en vermell... i molt més avorrit.
Una llàstima: el text en vermell era la part que, de lluny, semblava més sincera i més creïble. Que un polític reconegués sense embuts que sobre algun tema no en tenia ni idea, o ni p... idea, tenia el seu encant. El cas venia a propòsit de les campanyes electorals i les expectatives que generen els partits amb les seves propostes. És cosa sabuda que la credibilitat del candidat depèn en bona mesura de la gestió de les expectatives que desperta.
Durant anys, la comunicació política s'ha concentrat en captar, primer, quines expectatives generals té la ciutadania i, després, presentar les propostes del candidat com una resposta concreta i ferma a aquestes expectatives. Si promets molt, la gent espera molt. Si promets justament allò que més desitja la gent, la mateixa gent serà més procliu a fer-te confiança.
Fins aquí el manual. La realitat és que la sobreexplotació de la promesa com a recurs propagandístic sembla, avui en dia, prou evident. I com que és impossible acontentar tothom i fer-ho tot, moltes promeses mai realitzades o directament irrealitzables han estat l'adob del gran descrèdit actual de la classe política.
Malgrat això, la promesa és inevitable, i es torna a utilitzar en l'actual cicle electoral. Podria pensar-se que la qüestió no està en què els polítics abandonin el seu discurs de promeses, sinó en tenir la manera de saber quan un polític està prometent per sobre de les seves possibilitats. Però això és massa difícil.
Potser el problema no siguin les expectatives que generen els polítics en els ciutadans, sinó les expectatives que els ciutadans posem en els polítics. El polític no és un fabricant de somnis, sinó un gestor de la precarietat, més o menys dramàtica: és obvi que ni la ment més brillant pot resoldre problemes que ens sobrepassen.
Per això, les respostes en vermell eren les bones. Els "ni p... idea" i els "apunta'm 4 coses" moderaven expectatives. Reconeixen els límits. I admetre límits no és un acte de covardia, sinó l'inici de la recuperació de la confiança.
Doncs bé: un dels documents que van enviar-me tenia algunes respostes en vermell i d'altres en negre. Semblava una versió d'esborrany de l'equip de treball del candidat. Això, almenys, vaig interpretar. Inexplicablement, havia arribat a les meves mans sense que se n'eliminessin els comentaris de la persona que preparava les respostes, que eren els trossos en vermell.
Aquestes eren les respostes en vermell. Sens dubte, el més interessant del document:
- "Amb l'aplicació de la nova Llei d'Hisendes Locals, considera tancat el model de finançament dels municipis?" Resposta en vermell: ni p(...) idea.
- "Considera que les propostes de reforma de l'Estatut recullen suficientment les aspiracions del món local?" Resposta en vermell: ni idea
- "Considera satisfactori el ritme de creació d'empreses a la ciutat? En quins sectors creu necessari incentivar-ne l'aparició de noves?" Resposta en vermell: apunta'm només 4 coses i ja ho redacto
- "Quines iniciatives proposa endegar en matèria de Societat de la Informació?" Resposta en vermell: Ni idea, i és un tema, potser a incloure'n en el programa alguna referència. Els va faltar temps per escriure de nou i demanar que –si us plau- no consideréssim el document com a definitiu. En uns dies tenia ja un text sense passatges en vermell... i molt més avorrit.
Una llàstima: el text en vermell era la part que, de lluny, semblava més sincera i més creïble. Que un polític reconegués sense embuts que sobre algun tema no en tenia ni idea, o ni p... idea, tenia el seu encant. El cas venia a propòsit de les campanyes electorals i les expectatives que generen els partits amb les seves propostes. És cosa sabuda que la credibilitat del candidat depèn en bona mesura de la gestió de les expectatives que desperta.
Durant anys, la comunicació política s'ha concentrat en captar, primer, quines expectatives generals té la ciutadania i, després, presentar les propostes del candidat com una resposta concreta i ferma a aquestes expectatives. Si promets molt, la gent espera molt. Si promets justament allò que més desitja la gent, la mateixa gent serà més procliu a fer-te confiança.
Fins aquí el manual. La realitat és que la sobreexplotació de la promesa com a recurs propagandístic sembla, avui en dia, prou evident. I com que és impossible acontentar tothom i fer-ho tot, moltes promeses mai realitzades o directament irrealitzables han estat l'adob del gran descrèdit actual de la classe política.
Malgrat això, la promesa és inevitable, i es torna a utilitzar en l'actual cicle electoral. Podria pensar-se que la qüestió no està en què els polítics abandonin el seu discurs de promeses, sinó en tenir la manera de saber quan un polític està prometent per sobre de les seves possibilitats. Però això és massa difícil.
Potser el problema no siguin les expectatives que generen els polítics en els ciutadans, sinó les expectatives que els ciutadans posem en els polítics. El polític no és un fabricant de somnis, sinó un gestor de la precarietat, més o menys dramàtica: és obvi que ni la ment més brillant pot resoldre problemes que ens sobrepassen.
Per això, les respostes en vermell eren les bones. Els "ni p... idea" i els "apunta'm 4 coses" moderaven expectatives. Reconeixen els límits. I admetre límits no és un acte de covardia, sinó l'inici de la recuperació de la confiança.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.