Enginyer i escriptor

La nostra França

26 d'Abril de 2022
Xavier Roig | VIA Empresa

Aquesta setmana passada vaig esmorzar amb un grup d'empresaris. Tots ells amb vocació de país -vull dir que, de frivolitat, poca-. Els temes dels que vam parlar foren diversos. En comentar preocupacions actuals els vaig dir que la meva gran inquietud me la provocaven, me l'han provocat les darreres setmanes, els resultats electorals a França. Ni espies als independentistes, ni la guerra d'Ucraïna, ni, per descomptat, la xarlotada continuada i sostinguda que representen cada dia els nostres polítics i els de la resta d'Espanya -"Españoles todos", com tristament podem constatar els que vam viure sota Franco-. Res de tot això. Estic convençut que la nostra preocupació ha de ser Europa, i allò que la pugui afectar.

 

Ja coneixen la meva teoria. El país anirà a pitjor en allò que depengui de nosaltres. I anirà a millor en tot allò que depengui d'Europa -sovint em pregunto com hagués estat la batalla contra el Covid si no haguéssim format part de la Unió Europea (UE)-. Ens interessa, per tant, una major integració europea i afavorir aquells que la poden fer possible: França i Alemanya (actualment també Itàlia). La resta, què volen que els hi digui... D'on no n'hi ha, no en raja.

Els francesos estan sempre descontents, però el seu descontentament deriva en protestes que no són com les dels catalans. No senyor

Entre els miracles de la Transició espanyola que se'ns ha volgut vendre ha estat el dels canvis que ha patit Espanya. Sempre he malfiat d'aquesta llegenda. No em quadraven els números. Amb un país tan prim i uns polítics tan mediocres, les coses no podien ser tan excel·lents. A més, jo, que des de petit, visitava França, sempre m'han sorprès els canvis que el país veí ha protagonitzat. Res té a veure l'Espanya del 1975, quan va morir Franco, amb l'Espanya actual. Evidentment. Com tampoc res té a veure la França de 1974 -quan jo em passejava amb la Solex pel centre i els voltants de Bergerac- amb la d'ara. Recordo l'estiu d'aquell any, per exemple, quan el president Giscard d'Estaing va anunciar tres projectes productius a desenvolupar durant el seu mandat: la creació del tren més veloç del món, la creació del líder mundial en aeronàutica (AIRBUS, bàsicament francès) i la creació d'una mena de moneda europea (ECU) per tal d'ajudar a homogeneïtzar les economies de la llavors CEE (Comunitat Econòmica Europea). Algú em pot dir si aquell president no va complir? La França actual, creguin-me, és tan diferent de la del 1975 com ho som nosaltres respecte a aquell any. "Oh, és que Espanya ha canviat molt!". Com tot el món. I no entrarem en detalls del veritable "miracle econòmic" dels antics països comunistes, ara integrats a la UE, que tot ho han fet amb només una petita porció de les ajudes que ha rebut Espanya.

 

Al meu entendre, els grans valors de França, també des del punt de vista econòmic, són els que es deriven de la Revolució. Els francesos estan sempre descontents, però el seu descontentament deriva en protestes que no són com les dels catalans -pacífiques, benpensants i solidàries amb el món mundial-. No senyor. Quan els francesos pensen que tenen raó organitzen uns escàndols considerables. Saben que els seus drets no els defensarà ningú més que ells. I no s'aturen fins que, com a mínim, poden discutir el tema amb aquell qui mana. El moviment dels armilles grogues no ha parat fins que han mantingut milers de reunions amb el govern Macron. A tots els nivells. Sempre ha estat així. Per què pensen vostès que nosaltres podem treballar 40 hores? O per què tenim seguretat social? O per què gaudim de 30 dies de vacances? Tot això és fruit no pas de les nostres reivindicacions, sinó assoliments francesos. Porten la revolució constructiva a la sang. I si per avançar abans cal enderrocar alguna cosa, l'enderroquen.

Totes les reivindicacions franceses acostumen a anar acompanyades, però, d'una gran professionalitat. I d'una seriositat i estima per la feina ben feta que nosaltres desconeixem -el títol de Meilleur Ouvrier de France és gairebé tan preuat com la Legió d'Honor. És així que la productivitat francesa arriba, sovint, a ser una de les més altes del món. Protesten, però compleixen. S'han parat mai a pensar que fa gairebé vint anys que ells treballen 35 hores a la setmana i que d'ençà que aquesta jornada s'aplica el país ha continuat avançant mantenint-se al capdamunt del lideratge mundial? Aquest fet és fruit d'una alta productivitat, aspecte menystingut entre nosaltres.

Titllin-me de francòfil. Sí, ho sóc. Però no pas de franc. Me'n beneficio d'ells cada dia. El món seria molt diferent sense les aportacions de França. Les d'abans de la Revolució però, sobretot, les de després. Els valors universals que n'han sortit, que encara surten cada dia, de França i de la seva gent sempre vessen. I ens beneficien. A nosaltres i a la resta del món.

PS – Acabat d’escriure aquest article es confirma que Macron continuarà sent president de França. A partir d’avui dormiré més tranquil.