Fa tot just un any parlava de finals, i de com, a la vida, hi ha etapes que s’acaben, que es tanquen o que desapareixen. Avui, dotze mesos més tard, parlo de començaments. Després de recollir la casa, cal fer-ne alguna cosa. Després d’acabar els projectes que m’han ocupat tot l’any anterior, cal descansar. Fa uns dies em trucava amb la Johanna, la meva amiga de l’ànima d’aquest curs, i parlàvem sobre com el fet d’abandonar Amsterdam ens feia pànic fa uns dies, però que ara, assentades en una nova realitat, tot va prenent forma i sentit. És una nova realitat que té elements completament diferents dels que hem tingut fins ara, però que té sentit en la mesura en què suposa una extensió de les maquinamentes que hem estat covant aquests últims mesos.
Sempre m’ha agradat l’estiu perquè és un moment per pair l’any amb calma, malgrat que no tingui ni em deixi mai gaire estona per descansar. M’agrada tant estar ocupada com no deixar-me avorrir. Suposo que cadascú té els seus vicis. Aquest estiu o, més ben dit, en les últimes setmanes, el meu entorn proper travessa nous començaments: entre mudances, emparellaments, noves feines, casoris i naixements, el nucli dur de les persones que m’estimo estan canviant. I jo també. Per primera vegada a la meva vida no tinc clara la passa següent. Tinc idees, és clar, i tinc alguns petits projectes, però no un camí fixat cap a on tirar. Al principi em va angoixar una mica, però fa uns dies que estic aprenent a gaudir-ne: d’una manera o una altra, la vida sempre acaba trobant el seu sentit i, a vegades, per tal que això sigui possible, cal deambular una mica i deixar-se estimar per les oportunitats que ens passin pel costat.
Aquest estiu o, més ben dit, en les últimes setmanes, el meu entorn proper travessa nous començaments: entre mudances, emparellaments, noves feines, casoris i naixements, el nucli dur de les persones que m’estimo estan canviant. I jo també
Ens han educat d’una manera molt, massa, lineal. Ens han educat encarrilats i trampejant entre una etapa i l'altra de la vida sense tenir un moment per aturar-nos i pensar: i per què no? Per què ho hauríem de poder parar una estona? No ha de ser en un pretext de vacances o de pèrdua de temps, sinó en un trencament radical amb la rutina: davant la tendència de continuar fluint dins del capitalisme, hem de poder trobar espais-refugi que ens permetin, en la mesura del possible, fugir al mig de la tempesta. Com un creatiu nerviós que, enfonsat en un projecte, decideix sortir a fumar un piti. La vida ens hauria de permetre més pauses i entendre-les com una part essencial del projecte. Perquè és gràcies a aquestes pauses que les coses s’ordenen i prenen el sentit que, moltes vegades, la dinàmica a correcuita dels nostres dies no és capaç de produir. És gràcies al descans i a la mal anomenada “desconnexió” que podem donar forma a tots aquells afers que demanen foc lent.
El cas és que estic començant coses que encara no sé on em portaran, però que penso escoltar des del que els anglesos anomenen guts, que es podria traduir en català de manera barroera com a estòmac. Valorar el que em ve de gust, el que crec que em farà bé i, quan faci falta i estigui preparada, asseure’m a esmorzar. És important, a vegades, cuinar amb calma, però també tenir el temps necessari per mirar els ingredients a la botiga i escollir els que finalment t’enduràs a casa. L’enorme privilegi de poder-ho fer, comporta l’enorme deure moral de retre-li homenatge. Perquè només navegant veurem on ens porta l’aigua.