Ha mort l'opinió pública?

Existeix, realment, l'opinió pública, o ja ha mort definitivament? El cicleelectoral en el qual ens trobem té prou elements perquè, legítimament, ens puguem fer aquesta pregunta. 

D'una banda, un corrent ascendent d'antipolítica, entès com a contrària al sistema de partits que ha dominat les darreres dècades, es mostra completament desimbolta. La veiem en la polarització, no sempre gaire profunda en termes ideològics però sempre molt emfàtica en termes comunicatius. També es verifica en l'aparició als parlaments d'opcions que combinen un discurs simple amb una hàbil explotació de la controvèrsia amb els seus opositors. I també es percep en un cert fàstic davant de coses que formen part de les regles del joc democràtic -que hi hagi pactes, acords, cessions i transaccions-, com si l'ideal democràtic d'alguns fos que la societat funcionés com una mena de ChatGPT, paradigma de l'eficiència.

D'altra banda, hi ha un segon element, potser menys evident a primera vista, sobre el qual crec que convé parar-hi una mica més d'atenció. Em refereixo a la translació a la política del corrent de privatització i liberalització de la imatge de la realitat, que les xarxes fa anys que proporcionen als usuaris. Sí, és aquest consum d'informació que esdevé consum de confirmació de les pròpies idees, per obra i gràcia de l'algorisme.

Els que vam educar la nostra consciència cívica consumint mitjans de comunicació de masses, equiparàvem opinió pública amb opinió massiva. L'opinió pública, allò de què es parlava als mitjans, era el que tothom parlava. Si eres d'esquerres, miraves la realitat a través de les ulleres d'un diari progressista. Si t'inclinaves per les dretes -o et definies de centre moderat, que el nom ja sabem que no acabava de fer la cosa- optaves per d'altres. Però la realitat, els principals elements de la realitat, eren compartits. És a dir, l'star system era el mateix -allà on uns eren bons, en l'altre costat eren dolents-, els temes de conversa eren els mateixos, i l'actualitat seguia una agenda bàsicament similar. Això permetia que qualsevol fet massivament comentat, i qualsevol idea que volgués arribar a grans públics, fos sistemàticament sotmès a l'escrutini d'audiències diverses. Esdevenir públic era, en definitiva, una manera d'esdevenir una mica de tots, de tenir una legitimitat. 

"Esdevenir públic era, en definitiva, una manera d'esdevenir una mica de tots, de tenir una legitimitat"

L'opinió pública era pública en el sentit que era de tots: sortir a l'opinió pública implicava la capacitat de poder donar resposta a tothom, perquè era a tothom a qui pertanyia aquell espai. I des del punt de vista de la salut democràtica, era molt important que l'opinió pública no fos adulterada ni pel govern de torn, ni pels poders econòmics, ni per cap altre interès particular. I la tensió per preservar-la saludable era una constant que indicava -entre altres factors- la consciència cívica dels ciutadans. Això, ara, ja no és així.

El consum d'informació a través d'algoritmes -sigui el de posicionament de Google o sigui els de recomanació de qualsevol xarxa social o YouTube- ha alterat de forma dramàtica el patró de construcció de la imatge de la realitat en la ciutadania: ara opinió pública no és necessàriament igual a opinió massiva. Encara més, ara qualsevol opinió privada -per més esbojarrada que sembli- pot esdevenir opinió massiva sense necessitat de fer aquell esforç que tots exigíem a qui volgués tenir un altaveu. N'hi ha prou que "funcioni". L'algorisme permet acumulacions d'audiències que pensen exactament el mateix, i que es formen políticament en la ficció que la seva opinió massiva -la que li apareix tot el dia en virtut del seu consum monocultiu a xarxes- és efectivament l'opinió pública: la imatge de la realitat. I quan cada opinió privada es disfressa de descripció d'allò real, de realitat, de la definició del que està passant, se segmenta la població no segons idees, sinó segons mons paral·lels. Cadascú en un món a la seva mesura. Amb una UX perfecta, però completament esbiaixat.

"El consum d'informació a través d'algoritmes ha alterat de forma dramàtica el patró de construcció de la imatge de la realitat en la ciutadania"

Competeixen diverses opinions massives en mons paral·lels, és a dir privades, i com que un missatge ja pot obtenir la massa sense passar per un terreny genuïnament de tots, quin sentit li veuen els polítics a tenir un missatge fiscalitzable per tothom?

I malauradament, la combinació dels dos elements -l'antipolítica i la privatització de la imatge de la realitat- emulsionen en una tercera xacra, que erosiona els fonaments de la vida en societat: la indiferència respecte al bé comú.