El metavers és una obvietat que acabarà succeint, però que per diferents necessitats de Facebook i els interessos especulatius d’uns quants ha sortit massa aviat a l’agenda pública. Era i és una molt raonable línia de treball sobre la que val la pena estar ben atent i parlar-ne, però és un error de precipitació intentar convèncer a la ciutadania i al gruix de les empreses que ara és el moment de apujar-se a aquest carro.
El metavers és un món virtual on podrem interactuar amb interfícies immersives. Si ets una empresa o una organització, una cosa és tenir una web amb un e-commerce i un carret de la compra, o una app amb un menú i diferents opcions, o un perfil a xarxes socials on publiques fotos i poses cors, i una altra és tenir un entorn 3D per on la gent s’ha de poder moure, passejar i interactuar en temps real. És un desenvolupament nou, una interfície nova que demana una reflexió sobre perquè, per fer què, de quina manera, i com t’has d’organitzar per atendre-ho correctament. I a l’usuari li comporta fer servir uns dispositius que ara mateix gairebé ningú té, com ara unes ulleres, uns guants, o gens menyspreable, una habitació neta de noses per moure’s sense anar ensopegant amb els mobles. I suposant que tot això es produeixi, cal una altíssima qualitat i potència a les telecomunicacions i als processadors dels nostres dispositius per intentar que l’experiència sigui satisfactòria, doncs el més normal serà que tot plegat tingui una gràfica molt bàsica i que quan una persona es gira per mirar a l’esquerra el seu avatar trigui massa a reproduir el moviment. Imagineu un espai amb desenes de persones movent-se cadascuna a la seva bola en temps real pretenent interactuar. Ara mateix les propostes en el metavers acostumen a ser curioses però molt deficients en qualitat gràfica i de temps de resposta. Molt probablement el metavers no serà raonable fins l’arribada del 6G, i ara mateix el 5G encara està lluny de ser d’ús habitual.
Dir que fas coses al metavers et pot posicionar com una marca pionera, atrevida, exploradora, valenta, moderna, contemporània i un grapat de coses més, però difícilment et donarà avui un retorn econòmic o un nou model de negoci
Moltes marques estan gesticulant al metavers pensant més amb una lògica reputacional i de construcció d’atributs de marca, que no pas amb una lògica de compte d’explotació i expectativa de servei. Dir que fas coses al metavers et pot posicionar com una marca pionera, atrevida, exploradora, valenta, moderna, contemporània i un grapat de coses més, però difícilment et donarà avui un retorn econòmic o un nou model de negoci. Per entendre’ns, a casa nostra la majoria de marques fent accions relacionades amb el metavers les estan impulsant des de l’àrea de marketing, i no pas des de l’àrea de negoci. Altra cosa és el que estan fent Facebook i altres monstres d’escala global, però Facebook ja ha parlat d’un mínim de 10 anys abans de tenir resultats. I aquest és el problema, que estem posant ara de moda una proposta que qui pretén liderar-la diu que és per la propera dècada. Els motius de Facebook són clars, com que el model de negoci del present dona símptomes de fatiga, volen convèncer als accionistes que tenen un pla per liderar el futur. L’altra dia vaig llegir “Si busques un lloc tranquil sense massa gent, et recomano Facebook”. Quan aquesta és la conya, alguna cosa han de fer.
L’altra dimensió del tema és una operació de “real state”, a l’estil dels antics portals que varen ser populars al principi de Internet. Recordeu AOL, Geocities, Olé, Terra...? Al principi Internet va tenir la mateixa lògica que els centres comercials que ara tenim a les nostres ciutats, com La Maquinista o Glories a Barcelona, o l’Espai Gironès a Girona. Enlloc d’obrir una botiga ves tu a saber a quin carrer, l’obres a un centre comercial perquè això et garanteix que hi haurà un flux de públic, una captació d’audiència. Tu obres botiga a La Maquinista i tota la gent que ara ja té costum d’anar-hi et veurà i potser et comprarà. En canvi, si obres la botiga a un carrer normal, serà feina teva donar-ho a conèixer i convèncer la gent que s’hi acosti. Els portals de l’inici d’Internet tenien aquesta lògica, i les marques pagaven per tenir el seu espai digital dins el portal amb la promesa que allà hi havia molta audiència. Amb el temps això va anar perdent força i les marques varen anar obrint la seva pròpia web independent. L’evolució d’aquesta idea d’intentar aglutinar audiències han estat les xarxes socials, i ha funcionat prou bé: les marques han tingut que desenvolupar presència a Twitter, Tik Tok, Facebook, Instagram, Linkedin... com encara ara hi ha marques de cosmètica o colònia que paguen per tenir un espai a la planta baixa de El Corte Inglés. És la lògica de “real state”: paga per estar aquí, que és on hi ha la gent. I el metavers torna a tenir molta d’aquesta lògica: les marques hauran de pagar a Facebook per tenir espai al seu metavers, i veurem aparèixer altres operadors oferint espai a d’altres metaversos que respondran a lògiques sectorials, territorials o ves tu a saber.
Ara mateix hi ha aquestes tres tendències entre els profetes del metavers: els que volen ajudar-te a semblar pioner, modern i innovador (valor per la marca); els que volen convèncer algú sobre una aposta de futur (valor per l’accionista); i els que aspiren a vendre parcel·les digitals d’un espai que esperen acabi tenint molt tràfic (real state). La primera, atributs de marca, és la única activable a curt, les altres dues són apostes de futur.