Fa uns dies que el Parlament Europeu va aprovar una llei que estableix l’obligatorietat de pagar les factures en un període de 30 dies. Del per què d’aquesta mesura, i a qui beneficia, no en parlaré. Ja ho han fet altres, abastament. El que vull significar aquí són dues realitats.
La primera és important i preocupant a l’hora. Determinats països, com ara Espanya, fan deixadesa de les seves obligacions i, per dir-ho d’alguna manera, fan perdre el temps a Europa. M’explico. Des del punt de vista de la governança, la Unió Europea (UE) està formada per dos tipus de membres: aquells que estan ben governats i aquells que no ho estan. Quan el Parlament Europeu promulga una llei, es generen dos tipus de reaccions. La primera la d’aquells estats que temen un excessiu nivell d’intervenció de la UE en els seus afers quotidians. És a dir, poc federalisme. Ignoro el cas dels Estats Units, però pel que he llegit, i pel que fa a terminis de pagament, cada estat fa la seva. El raonament dels països europeus ben governats és del tipus “si jo ho faig bé, ¿per què han de venir de fora a dir-me el què he de fer?”. Per tant, estem parlant d’estats membres que se senten tafanejats.
"La Unió Europea (UE) està formada per dos tipus de membres: aquells que estan ben governats i aquells que no ho estan"
Però hi ha altres estats de la UE que es troben en una situació oposada. Estem parlant de països mal governats que troben en la UE una via per justificar obligacions que no volen practicar. És el cas d’Espanya. La llei de pagar a 30 dies està promulgada fa bastants anys. Però les autoritats espanyoles no han tingut mai coratge per aplicar-la. Com que, generalment, els incomplidors són les grans empreses, els governs de torn no fan res per tal de forçar-ne el compliment. Pors? Totes. Qui farà donacions al partit si l’empresa afectada s’emprenya? Estem, doncs, davant d’una mala governança clara.
A partir d’ara, el govern espanyol tindrà excusa davant els gran incomplidors: “Noi, Europa m’obliga!”. És l’excusa del mal governant. És per això que, en el nostre cas, Europa és l’esperança, sempre. El populisme i la covardia dels nostres governants es veuen, sortosament, superats per lleis europees: roaming, immigració, pagaments, relacions internacionals, acords comercials, accions anti-competència, etc.
Però hi ha un segon aspecte que resulta especialment molest. I és que, a sobre, els nostres governants no practiquen l’europeisme. En lloc de fer publicitat dels beneficis de ser a Europa, s’ho callen. A la que poden, se’ls atribueixen com a fruit a les seves pròpies accions de govern. Els mitjans els ajuden, és clar. Fan de llepa. Ningú ens explica que, sense Europa, seriem una mena d’Argentina.
"Si algú acaba trencant Europa serem nosaltres"
Resulta molest que hagi de sortir un cap d’estat estranger com és el president Macron, per practicar el pan-europeisme i dir que no es tracta de més o menys Europa, sinó de deixar clar que sense Europa no tenim res. I això ho diu un dels que paguen sempre. Nosaltres, que cobrem, silenci absolut.
Si algú acaba trencant Europa serem nosaltres, i els estats com nosaltres. Algun dia hauríem de fer-nos la famosa pregunta de Kennedy: què fem nosaltres per Europa més enllà de sempre xuclar de la moma?