La millor lliçó d'economia de la meva vida me la va fer el professor Sala i Martín als passadissos de Davos. "L'economia és la ciència de la felicitat", em va dir. "La majoria de les coses que ens fan feliços costen diners o volen temps. Els economistes estudiem les maneres en què la gent arriba a la felicitat".
Hi he pensat aquest mes de juliol que he pogut fer un viatge en tren per Europa on no m'importava massa ni el dia d'arribada, ni el dia de sortida, ni el temps del viatge. Veure paisatge i passatgers canviar a ritme de ferrocarril recorrent diferents països en deu dies és molt més gratificant que aparèixer a l'altra punta de món al cap de deu hores després d'haver vist una sèrie sencera a Netflix. El tren és encara aquell mitjà de segle XIX que va fer el món més petit connectant persones, ciutats i països. Era l'internet d'abans, un internet que avui és d'ample de via europeu i d'alta velocitat.
"La killer app de viatjar en tren és badar mirant per la finestra"
Confesso que en aquests viatges llegeixo poc i miro encara menys el mòbil; la "killer app" de viatjar en tren és badar mirant per la finestra (la de viatjar en avió hauria de ser la mateixa). "Badar, senyors, badar", que diria en Capri, que sembla que darrerament n'hàgim perdut el costum. Els moments en què no he badat han estat per fer servir el mòbil per planificar la següent etapa del trajecte. Llavors, la internet del s. XXI —que corre sobre la del XIX, els trens tenen WiFi— em feia possible la recerca de llocs per estar, per visitar i la d'horaris i preus de trens per arribar-hi. Fins i tot he arribat a utilitzar els serveis de ChatGPT per a planificar l'estada: "digues-me què he de veure a Brusel·les si només tinc dos dies comptant que vull anar al museu de la Bande Desinée. Organitza'm el recorregut per a poder-lo fer a peu i deixa'm una horeta de temps per la migdiada. Evita zones massa concorregudes per patinets elèctrics". I sí, m'ho resolia. Sense utilitzar la tecnologia del segle XXI m'hauria estat impossible viatjar com al segle XIX.
Si els darrers cinc anys heu anat per alguna de les capitals europees que no siguin Barcelona us haureu adonat en posar el peu al carrer que hi ha un nou mitjà de transport que ha envaït voreres, aparcaments, parcs i jardins. Em refereixo al patinet elèctric compartit. Benedicció per alguns perquè garanteix una mobilitat de darrera milla eficient, neta i còmoda, i tortura per als altres que han de compartir voreres amb incívics que se'ls tiren a sobre. El patinet és aquella joguina del segle XX que passada pel capitalisme de dades del XXI s'ha convertit en mitjà de transport eco-friendly a les grans ciutats. Segons McKinsey & Group l'expansió que aquest mitjà ha sofert des del 2017 l'ha portat a realitzar més de 350 milions de desplaçaments al món (dades de 2022). Les aproximacions públiques a la regulació del fenomen són diverses: a Barcelona, Sydney o Toronto estan prohibits; a Washington, Los Angeles i Madrid hi ha una regulació tova (normativa i limitació d'operadors); a Berlin, Tòquio i Mèxic DF hi ha una normativa però no limitació d'operadors; i el model desregulat total, el del sud-est asiàtic, Àfrica i Índia.
"El patinet és aquella joguina del segle XX que passada pel capitalisme de dades del XXI s'ha convertit en un mitjà de transport eco-friendly a les grans ciutats"
I tot això —tren, patinet i IA— ¿qui ho paga?, que diria en Pla. Bé, no cal ser cap premi Nobel per veure que, com sempre, ho paguem vostè i jo, i si vostè és d'algun país de renda baixa (els que abans els experts en felicitat en deien "en vies de desenvolupament" i abans encara, "del tercer món") una mica més. M'explico. És clar que el plaer de viatjar en tren el vaig haver de pagar de la meva butxaca. El professor Sala i Martín tenia raó amb allò de la felicitat. Això ja ho tenim. El cas dels patinets també és clar. Si vostè n'utilitza el servei s'ha de baixar una aplicació que li dirà on en pot trobar un de lliure, el podrà agafar i deixar-lo on vulgui. Aquest servei té un preu on intervenen distància, barri, disponibilitat, preu de l'energia, amortització dels equips, etc. Fins aquí bé.
El que potser no és tan clar és que si vostè no és usuari del sistema també el paga, concretament amb l'abús que les empreses propietàries fan de l'espai públic en benefici propi. És una situació similar a la d'Amazon quan ocupa els carrers amb les seves furgonetes de repartidors. ¿S'ha trobat mai parat en un carrer estret o amb un carril d'una artèria de la ciutat tallat per culpa d'una o més furgonetes de repartiment? Doncs multipliqui-ho per tota la resta de conductors i per cada dia de l'any i n'obtindrà un cost que el Sr. Bezos converteix en benefici. L'exemple d'Amazon és més visual, però les empreses de patinets compartits fan exactament igual: la privatització de l'espai públic per a convertir-lo en temps privat, un temps que paguem vostè i jo.
Anem ara al tercera cosa que ens fa feliços: la IA. L'efecte màgic que ens produeix la IA quan ens genera un text a l'estil de Mercè Rodoreda, un acudit a l'estil de l'Eugenio o un Koala vestit d'astronauta fent una esmaixada de bàsquet tampoc no és de franc. Entrenar una xarxa neuronal amb milers de milions de paràmetres només està a l'abast de les grans multinacionals tecnològiques i costa de l'ordre dels centenars de milions de dòlars (no ho proveu a casa). Els recursos computacionals —terme arcà que designa consum energètic i petjada de carboni— són astronòmics. D'altra banda, per tal d'evitar que els sistemes de xat basats en IA generativa diguin el mínim de bestieses possibles, aquestes grans empreses contracten exèrcits de revisors —anotadors— que validen que el que els seus xats intel·ligents generen siguin legals i no violi el codi ètic de l'empresa. Al final de tot, darrere les nostres interaccions amb la intel·ligència artificial n'hi ha de natural que vetlla perquè els resultats siguin el màxim de satisfactoris. Passa amb ChatGPT d'OpenAI, amb el Bing de Microsoft, amb el Bard de Google i amb el darrer a arribar, el Claude d'Anthropic. Perquè al primer món la IA sigui indistingible de la màgia, al tercer, a països com Nigèria, Malàisia, Nepal o l'Índia, hi ha d'haver persones que la facin possible.
Que la IA necessita molts recursos —energia— no és nou. O almenys no és nou per a Sam Altman, un dels fundadors d'OpenAI. El jove multimilionari és inversor i president d'Oklo des del 2015, una empresa que es dedica a fer reactors nuclears que, segons afirma, són més petites i més eficients que els tradicionals. Segons Altman la seva empresa pot ajudar a aconseguir l'energia barata que cal per al bon funcionament i desenvolupament de la IA els anys vinents. Això inclou l'energia que cal per als centres de dades.
Sabeu allò que dues notícies juntes s'entenen millor? Doncs sabent que aquesta setmana Oklo ha sortit a borsa s'entén millor el seu discurs apocalíptic, discurs que li ha permès fer la tournée de totes les cancelleries del món. Al final les centrals nuclears de butxaca aniran a parar a estats amb economies precàries o a països de renda baixa (els que abans els experts en felicitat en deien "en vies de desenvolupament" i abans encara, "del tercer món").
Allò que dèiem, ho pagarem vostè i jo, i si vostè és d'un país de renda baixa, una mica més.