Sempre he pensat que no existeixen els països pobres i els països rics. Hi ha països ben governats, amb un gruix humà ben organitzat -aleshores el país esdevé ric- i països mal governats, amb una població perfectament desorganitzada -llavors, el país es converteix en pobre-. Les riqueses naturals compten molt poc. Veneçuela té els recursos energètics de franc. Alemanya els té cars. I? És rica Suïssa en cacau? No. Aleshores?
L'esplendor de la Catalunya moderna, la del període de la Renaixença, va ser fruit de la coincidència de diversos factors. Una riquesa privada acumulada important, una magnífica formació bruta de capital, que provenia de l'aventura americana. A més s'hi va sumar una riquesa recurrent generada per l'activitat, a gran escala, del sistema productiu estructurat durant la Revolució Industrial - vull dir que es fabricaven i es venien productes en quantitats ingents -. Però a més, i de manera molt oportuna, s'hi va conjuminar l'acció política. Un nou moviment, el catalanisme, que tenia com a objectiu, com a gran virtut, la regeneració de la classe política -erradicació del caciquisme polític i de la corrupció-. I això va comportar uns governants, sortits d'aquesta regeneració, tremendament eficaços. El paradigma català polític fou el senyor Prat -que és com l'anomenaven aleshores-. Em refereixo a Enric Prat de la Riba. L'embranzida de tot plegat fou de tals dimensions que, en bona part, el país d'avui encara tira de la rifeta d'aquella època. Provin de fer-ne la llista: telèfon i telègraf, Institut d'Estudis Catalans (amb Pompeu Fabra a dins), el MNAC, l'Escola Industrial (precursora de la Politècnica), l'Hospital de Sant Pau, L'Hospital Clínic (Universitari!), escoles públiques, carreteres, etc. I, esclar, quan tot això es va ajuntar i, en el bon sentit, va explotar, l'expansió va arribar a totes les activitats humanes: pintura, arquitectura, escultura, literatura... I així surten tota una sèrie de personatges tant i tan remarcables.
Evidentment, tot impuls organitzat de riquesa general (econòmica i cultural) viatja amb efecte retardat. Vull dir que, si bé els resultats d'aquell moviment es començaren a manifestar de forma ostensible i general a principis de Segle XX, l'inici de les activitats que havien de desembocar en aquest fet tan extraordinari que fou la Renaixença i el catalanisme polític es remuntava, ben bé, a un quart de segle abans. El comportament de les activitats públiques a gran escala funcionen com un condensador elèctric, com un acumulador. Es caracteritza per la inèrcia: es carrega a poc a poc, però també es descarrega lentament. Aquest efecte, aquesta inèrcia permet predir el que tindrà lloc en els anys a venir.
És evident que els ajuntaments han esdevingut indrets on sembla que hi vagin a parar els pitjors de cada poble
Catalunya porta mal governada ja fa uns quants anys. Uns vint, aproximadament. Ho porta indirectament pel fet de pertànyer a Espanya. Ho porta directament perquè els successius governs de la Generalitat, d'ençà que va marxar el president Pujol, han estat dolents. De mala qualitat. Que ningú hi vegi un elogi als governs Pujol -això seria matèria d'un altre article-. El fenomen abraça tota Espanya. No se'n salva ningú. Catalunya, específicament, està en període de descàrrega de tot allò que havia acumulat el darrer quart del segle XX. El contingut de l'acumulador de què parlava abans, ja s'està acabant. Ho manifesto perquè estem davant d'una obvietat que, a més, és perfectament quantificable. No s'ha fet cap obra d'infraestructura remarcable (el Túnel de Bracons es va inaugurar el 2009, però era una obra ja planificada i arrencada com a projecte vint o trenta anys abans), es viu del sistema sanitari dissenyat i completament implantat els anys 90, el mateix succeeix amb l'ensenyament, la política industrial, la política lingüística, etc. A tots els nivells de govern. És evident que, salvant algunes honroses excepcions, i gràcies a individus identificables i isolats, els ajuntaments han esdevingut indrets on sembla que hi vagin a parar els pitjors de cada poble.
Fer prediccions, doncs, és relativament fàcil. Com que, per afegitó, els nostres governs no milloren, hem d'estar d'acord que els propers vint o vint-i-cinc anys seran de decadència. I, degut a l'efecte condensador de què els parlava, caldrà afegir a aquests anys el temps que, a partir d'ara, triguem a regenerar la classe política -ja que els efectes, com he dit, triguen a fer-se sentir-. Tranquils, però. Que ningú s'esveri. Ser un país de tercera -els de segona seran els països de l'Est- no és cap problema traumàtic si es pertany a la Unió Europea (UE) -vull dir que, situats a Sud-Amèrica, el fet significaria ser una mena d'Argentina, i això sí que seria nefast-. Hem de ser conscients que haurem d'aparcar les ínfules que fins ara han alimentat el nostre ego nacional. Ni serem el motor d'Espanya -gran obsessió dels amants de les terceres vies- ni tampoc ajudarem a fer que el món que ens envolta -començant per nosaltres mateixos- sigui millor. Serem líders de res. Algunes coses milloraran -aquelles que provinguin d'Europa- i afectaran a tots els membres de la UE per igual. Altres, seran pitjor -tot allò que depengui exclusivament de nosaltres-.
Com ho detectarem i en què es traduirà tot plegat? De fet, ja hem començat a sentir-ne els efectes. Però de les conseqüències específiques millor en parlem la setmana vinent.