Richard Nixon, president dels EUA, va patir la humiliació d'haver de dimitir per evitar l'impeachment del Congrés. Va ser, sens dubte, un gran president reordenant l'escenari internacional: acabà amb la guerra del Vietnam, obrí relacions amb Xina, aflonjà les tensions de la guerra freda amb la URRS, etc. Violà, però, un principi moral axiomàtic a la política interior nord-americana: no s'havia d'espiar als rivals; i, ho va fer, en el cas Watergate. Va ser una violació il·legal i immoral d'uns drets que protegeix la Constitució i la cultura política nord-americana, filla del puritanisme anglosaxó. (Alguna semblança amb el que passa a Espanya?)
Nixon, però, publicà, pocs anys després de la seva dimissió, un llibre, La Tercera Guerra mundial, editat per Planeta. El presentà en un esmorzar a l'hotel Princesa Sofia, i en aquella ocasió vaig poder entrevistar-lo pel Diario de Barcelona. Recordo les seves idees i la tesi del llibre: la Tercera Guerra Mundial ha començat (finals dels anys 70) i el seu format és radicalment diferent del model clàssic (de desgast la de Ia Primera Guerra Mundial, d'estratègia i tecnologia, la Segona). En aquesta ocasió -conclou- el terrorisme nihilista és l'expressió directa, "d'aquesta altra manera de fer política" com justifica Clausewitz la guerra.
Terrorisme. Algú dubta avui dia del desafiament de terrorisme islàmic? Algú pot negar que eixa no és una altra manera de fer política i de fer la guerra? El seu objectiu és imposar el domini, i no en virtut d'unes idees contrastades en bona pugna, sinó implacablement imposades per la violència com a procediment. Pur Alcorà: si l'infidel no es converteix, s'ha de sotmetre'l. La mort com mitjà d'eliminació dels qui no pensen de la mateixa manera. No és això una versió de la guerra nixoniana, com ho van ser les tècniques de la guerrilla" que inventaren a la guerra espanyola contra Napoleó i que el General Cabrera practicà genialment a la primera guerra Carlina? Que el lector tregui la seva pròpia conclusió, sols ell ha de valorar els arguments i els paral·lelismes.
El que succeeix a l'Àfrica (Kènia o Nigèria), Síria i l' Irak, a tot l'Orient Mitjà, Tunísia o Líbia s'assembla massa al model definit per Nixon. I Europa, malgrat les puntuals urpades d'Al-Qaeda o l'Estat islàmic, no sembla ser conscient de l'alt risc, o d'aquesta hipòtesi. Òbviament, l'escenari post crisi que s'està perfilant en aquests moments ens proposa una doble consideració entre nosaltres: la dels valors i l'econòmica.
Pel que fa a la primera, tal vegada el nostre sistema ja ha fet fallida per incompareixença del codi de valors que aixecà la nostra civilització europea, essencialment cristiana, d'una moral reguladora de les conductes a tots els ordres, des de l'educació, la família, la societat, la responsabilitat, el treball, la solidaritat, etc. Suportaria, Europa, una revisió d'idoneïtat en el compliment d'aquest codi si ho feren els nostres avis?
Les societats europees post segona Guerra Mundial han derivat cap a l' utilitarisme radical, utilitzant com a mida moral el pragmatisme. És a dir, ni ètica civil, ni moral religiosa. A aquest desori només pot seguir el caos actual i les respostes nihilistes que busquen ensorrar l'actual sistema soci cultural i econòmic. O bé es revelen els joves o hem de combatre fins a l'extirpació.
En el primer supòsit, les darreres enquestes manifesten actituds tan significatives com aquest 53,9% de joventut, de 18 a 25 anys, que es declara indignada amb la política i els polítics espanyols. El 52,1% manifesten desconfiança; el 42,7% impotència i el 38,4%, preocupació. Al contrari, a la mateixa franja d'edat, s'estimen més l'ordre, l'esforç i l'estalvi. Per tant, del caos ressorgeix un ordre fonamentat en els valors tradicionals de la nostra cultura europea. Naturalment, pel que fa a la segona qüestió, no hi ha massa dubtes: l'economia post crisi pateix un envelliment poblacional a Europa, que requereix cada vegada més importació de mà d'obra externa (d'aquí ve el factor desestabilitzador del creixement vegetatiu islàmic que altera severament el nostre codi de valors); una mixtificació que canviarà els usos i maneres de la convivència a les societats mixtes.
Alemanya, i les darreres doctrines del prestigiós politòleg Giovanni Sartori anuncien eixa conclusió. De la mixtificació de valors convivencials sorgeix el conflicte, conseqüentment l'economia patirà frenades i retencions, de la mateixa manera que el nostre Estat del Benestar perdrà el seu vigor, o senzillament es tornarà insostenible, amb tot allò que pot significar de deteriorament dels drets adquirits.
L'economia, aleshores, es veurà afligida de profundes reestructuracions, com ara l'aplicació del dret al treball, tan primari com el dret a néixer, donat que el treball és l'única manera de subsistir. Si els naixents conflictes poden alterar la vida econòmica, on es donarà suport a la convivència, la pau i l'ordre? Penso que –i és una hipòtesi- l' islamisme mira d'implantar un nou ordre mundial, mitjançant, bé la violència, bé les rendes del petroli. La seva ocupació de l'espai de prestigi europeu (empreses, clubs de futbol, patrocinis, etc.) és una eina tàctica d'aquest flux de poder econòmic que anys enrere es trobava al petrodòlar, i avui dia va molt enllà.
L'altra fórmula és la que maleïdament ja coneixem: el terrorisme amb una violència sense precedents, que acoquina als pobles d'Occident, acovardint-los a l'hora, assedegat d'un sistema de valors que els mantingui forts davant el perill. El nostre deteriorament és ja estructural i endogen. Els qui cerquen una alternativa són, quasi bé sempre, radicals i exògens. Tenen els nostres governants consciència d'aquest fenomen?