El preu de les coses de menjar

Sobre el preu de les coses s'ha teoritzat molt. És car un objecte o un servei determinats? Per què una cosa és cara quan el valor que se li ha afegit és baix? Fa temps que es va detectar que el preu de qualsevol bé o servei depenia de la quantitat disponible i de la quantitat de gent que volia adquirir-los. L'exemple més clar el tenim en el món del col·leccionisme. Imaginin que existissin únicament dos exemplars d'un segell que, per les raons que siguin, són molt preuats. I tinguessin, en conseqüència, un valor elevat -primera paradoxa, tenen un preu elevat no pel valor intrínsec del material i la feina emprada, sinó perquè n'hi ha pocs-. I ara imaginin que un individu destruís un dels exemplars i, aleshores, només en quedés un a tot el món. Automàticament l'exemplar que romandria adquiriria un preu més alt. La segona paradoxa és que l'augment de preu no ha estat conseqüència d'afegir valor als exemplars, és a dir, construir alguna cosa. Tot el contrari: la variació de preu ha estat fruit de la destrucció.

El que he dit fins ara, serveix per a tot. Per al menjar també. La prova la tenim en l'encariment dels productes arran la guerra d'Ucraïna. Encara que algú m'hauria d'explicar per què Ucraïna s'ha convertit en peça clau de la gana mundial. No ho entenc i algú ens hauria de clarificar el misteri. Ucraïna sempre ha estat un país pobre i de productivitat escassa. Em temo que en aquest afer algú ens està aixecant la camisa i s'està fent d'or.

La CEE va decidir que una Europa en pau no podia passar gana en el futur

En una democràcia social de dret -que són les imperants a Europa- el fet dels preus es veu molt alterat per l'acció dels governs. Tant des de l'aspecte finalista -subvencions sobre els preus directament- com en l'administració de l'estratègia nacional: els governs que governen -no és el nostre cas- impulsen o penalitzen sectors sencers per tal de beneficiar -torno a insistir, no és el nostre cas- la població. És així que, per exemple, la Unió Europea ha considerat durant decennis -d'ençà de la seva constitució com a simple Comunitat Econòmica Europea (CEE)- que l'agricultura s'havia de subvencionar. Les raons han estat diverses i algunes, avui dia, no tenen sentit. Però, en general, les coses s'han fet bé. Un dels motius per aquesta estratègia fou evitar en el futur les grans fams que havien assolat Europa. Els nascuts a la dècada dels 1950 sabem pels nostres pares una cosa que ens sembla avui inimaginable: ells van passar gana. La CEE va decidir que això, a Europa, no havia de tenir lloc mai més. Una Europa en pau no podia passar gana en el futur. També és cert que l'agricultura francesa té un pes importantíssim entre l'electorat i França va defensar aquests interessos.

La realitat és que l'agricultura francesa, malgrat tots els inconvenients, fa goig. Un només ha d'assistir a qualsevol dels centenars de mercats que s'instal·len setmanalment a tots els pobles de França. No és el nostre cas, on l'aixecada de camisa dels denominats "mercats" és evident. Començant pel de Vic, que reclama una notorietat que no mereix tota vegada que és un simple distribuïdor de Mercabarna i d'altres productes de frescor i immediatesa inexistent. Tendeixo a pensar que la distribució dels ajuts comunitaris a la pagesia espanyola són d'una gran inutilitat i tenen un caràcter discrecional que els fa escassament productius.

Els catalans, sense arribar a l'excel·lència francesa, gaudim d'uns productes d'alta qualitat, però no estem disposats a pagar el que costa produir-los. Aquesta és la realitat

Tot aquest rotllo el deixo anar perquè tinc la vivíssima impressió que els catalans no paguem prou pels béns alimentaris que consumim. Si vostès visiten qualsevol gran cadena de distribució catalana -també estrangera, especialment alemanya- observaran que tot té un preu irrisori. O a mi m'ho sembla. Que un quilo de pollastre de pagès del Delta vagi a cinc euros em sembla un delicte. Ja sé que molta gent ho passa malament i arriba justa final de mes. Però aquesta és una altra discussió: la dels ingressos i baixos salaris que es paguen a Espanya. El que plantejo aquí és diferent. La gent paga un llobarro o una daurada de piscifactoria a 11 o 12 euros el quilo, i no està disposada a pagar per productes excelsos el preu que toca i que és molt inferior al d'aquests peixos que, perquè ho sàpiguen, venen de Grècia o Turquia molts d'ells.

Els catalans, sense arribar a l'excel·lència francesa, gaudim d'uns productes d'alta qualitat, però no estem disposats a pagar el que costa produir-los. Aquesta és la realitat. S'han preguntat mai perquè als soterranis dels escorxadors -allí on es fa la feina més dura de l'especejament (xivarri, olors, feina en cadena, etc.)- sempre hi treballa gent de raça negra? Els catalans ens hem acostumat a menjar com a senyors mentre pretenem escanyar als que fan això possible per mor d'un suposat dret social. Cal dir que la tendència a practicar comportaments miserables és molt nostra i l'explotem en tots els sectors -fins i tot la consultoria!-. Per això cal donar la benvinguda i suport als productes de preu just com han posat en marxa determinades cadenes de distribució. Han començat per la llet. Però si desitgem una economia agroalimentària (importantíssima per al país) més justa i sostenible hem de començar per pagar-la millor. No parlem de grans quantitats, però cal posar-s'hi, i davant dos productes cal escollir, encara que sigui un pèl més car. De la mateixa manera que hem d'abandonar la idea que al personal sanitari no se li paga amb ridículs aplaudiments des del balcó, també hem d'assumir que al pagès no se li paga enviant els fills a visitar granges i acariciar conills, tot fent veure que planten naps, mentre s'escanya el sector amb l'altra mà.

PS – Un bon amic em crida l'atenció sobre el fet que la trobada d'enguany del Cercle d'Economia no ha tingut lloc a Sitges, sinó a Barcelona. Llàstima! Una costellada a ciutat ja no és el mateix, què volen que els digui...