Hores d’ara només queda una tribu per descobrir en una selva remota de Papua Nova Guinea a qui no li han arribat els missatges que dimarts al vespre es van intercanviar el president Carles Puigdemont i el seu conseller de salut Toni Comin. La filmació de la pantalla del mòbil del conseller per part d’una càmera de Tele 5 en un acte públic a Lovaina demostra un cop més que la baula més feble d’una cadena de seguretat és sempre el factor humà. El fet que el president i el conseller utilitzin números de telèfon privats i l’aplicació de missatgeria Signal —amb encriptació punt a punt i missatges que s’autodestrueixen— no ha servit perquè els missatges hagin saltat del palmell de la mà del conseller a les llars de tot Espanya.
Arran del fet s’ha obert un interessant debat entre privadesa i dret a la informació. L’accés i la divulgació de les comunicacions privades sense consentiment és un delicte penal i a la vegada la feina dels professionals dels mitjans està emparada pel dret a la informació: és notícia tot allò que algú vol que no sigui notícia li recordo haver sentit al Ramon Barnils. Què preval doncs en aquest cas? El dret a la privadesa que tenen els participants en una comunicació privada o el dret a informar dels periodistes?
No em val l’argument de que era en un lloc públic i el mòbil era a la vista; una cosa és projectar la pantalla del mòbil a l’audiència per a que el vegi tothom i l’altra que s’hagi enregistrat voluntàriament tancant el plànol i fent zoom sobre la pantalla del conseller Comín. No és hackejar el mòbil però s’han hagut d’utilitzar mitjans tècnics de manera deliberada per obtenir la captura. De totes maneres això és un debat jurídic en el que no entraré. Les opinions de juristes i d’afectats de casos similars no coincideixen. Però bàsicament no hi entraré perquè em sembla que el debat és equivocat: no va del dret a la privadesa ni del dret a la informació sinó que va del dret a la postveritat.
"No va del dret a la privadesa ni del dret a la informació sinó que va del dret a la postveritat"
La postveritat consisteix en explicar la realitat amotllant-la a la nostra manera de pensar i als nostres objectius, escollint només els fets que ens interessen i deixant de banda la resta. I això és possible perquè vivim en una societat hiperhistòrica (prehistòria, història, hiperhistòria) on la informació ja no és un producte de l’activitat econòmica sinó que és l’activitat econòmica en sí, i són la resta d’activitats que són producte de la informació. L’excés d’informació que un fet genera permet la construcció de múltiples veritats i això passa especialment amb els esdeveniments que desperten molt d’interès i que polaritzen l’opinió pública, com l’elecció de Trump, el Brèxit, la independència de Catalunya o les gales d’Operación Triunfo.
Els missatges de les captures estan òbviament fora del seu context —es van escriure per una comunicació personal i no per una de masses com la tele—, i no sabem què deien els missatges anteriors ni els posteriors. Tampoc no sabem si els missatges són certs. Tot i que els dos interlocutors sembla que els donin per bons pels comentaris que n’han fet a Twitter, tampoc no sabem si es tracta d’una filtració interessada per reforçar la manera de pensar i els objectius dels interlocutors; en aquest cas qui estarien (també) exercint el seu dret a la postveritat serien ells .
I de la mateixa manera que penso que això no va de privadesa ni de dret a la informació també penso que el contingut del missatge no és rellevant més enllà del safareig televisiu i dels guionistes del Polònia. Si el contingut del missatge del president hagués estat triomfalista, la postveritat s’hauria articulat al voltant d’una “realitat paral·lela”, “deliris de grandesa” o de “Matrix”. Tant li fa.
El que és rellevant és que “el mitjà és el missatge”; no és important el contingut sinó el mitjà en sí, el mitjà modula el missatge, el mitjà s’incrusta en el missatge. No ens comuniquem igual en un mitjà de comunicació interpersonal que en un mitjà per a una audiència global, el missatge canvia quan canvia de mitjà i és modulat per un mitjà aliè, com en aquest cas la tele. Qui estigui net de pecat que publiqui els seus Whatsapp.
"Qui estigui net de pecat que publiqui els seus Whatsapp"
Donem forma als mitjans que creem i finalment són aquests que ens acaben donant forma a nosaltres. El missatge de veritat no és l’estat d’ànim del president, el missatge és l’estat de vigilància al que estem sotmesos. I ens ho hem fet solets.
L’escena que em va frapar més de Citizenfour, el documental sobre l’Edward Snowden, és quan ell es troba a l’habitació d’un hotel de Hong Kong i ha d’utilitzar el seu ordinador mentre les càmeres estan filmant. En un acte quasi reflex treu una manta i es cobreix el cap i el seu portàtil en el moment d’introduir la paraula clau. No ho fa per les càmeres que té davant sinó per les càmeres ocultes que puguin estar filmant-lo sense el seu consentiment.
A 37:35 El diàleg entre Edward Snowden i el periodista Glenn Greenwald és el següent:
—Greenwald: Això és per la possibilitat de…
—Snowden: (Sota la manta) visual, sí recol·lecció visual
—Greenwald: (mira al voltant amb cara de pòquer sense saber que dir) Arribats a aquest punt ja no crec que hi hagi res sobre aquest tema que ens pugui sorprendre!