Una de les característiques dels governs populistes consisteix en no explicar la veritat a l’elector. Mai dir-li que el país va malament i que, per tant, alguna responsabilitat tenen tots plegats: els que manen i els administrats. I quan el populisme destapa que hi ha un problema sempre és per buscar l’enemic fora. Un exemple clar el tenim en el govern espanyol de Sánchez. Treure una pseudollei d’ajudes per combatre “el chantaje energético de Putin” és tenir unes galtes considerables. El populisme a Espanya és tradició i és arreu: governs autonòmics, ajuntaments, diputacions, etc. El fet, sumat a la incompetència dels polítics, converteixen la classe governant espanyola en altament tòxica, capaç de devastar qualsevol cosa que es posi pel davant -com succeeix tradicionalment a Llatinoamèrica, que per això són lamentables hereus polítics de l’hispanisme que els va conquerir.
A Catalunya ja fa temps que s’utilitzen les mateixes tècniques. He intentat explicar en successius articles passats que el problema econòmic més greu que pateix Catalunya -com a part de la profunda espanyolització que patim d’ençà de la mort de Franco- és la falta de productivitat. Pitjor encara: el descens de la productivitat que ha anat reduint-se els darrers anys (vegeu “Què passa amb la productivitat a Catalunya?”). Aquesta baixa productivitat es deu, principalment, al desgovern. És a dir, a no tenir uns governants prou preparats que determinin com ha d’estar compost el PIB del país. En els darrers dos decennis, i impulsat per les Olimpíades de Barcelona, els desgoverns de Catalunya han deixat l’equilibri de la composició del PIB en mans de qui més tira del llençol. Sense tenir en compte que aquest fet és gravíssim, ja que el sistema econòmic tendeix a comportar-se com qualsevol sistema natural: les males herbes es mengen el conreu. O es pensen que els pagesos tiren herbicides pel gust de passar l’estona? Triomfa allò que creix més fàcilment i requereix el mínim esforç fins que ho envaeix tot. En el cas de l’economia mediterrània el fet significa deixar el futur en l’economia “gandula” -a la que també se la pot denominar “de gandula”, ja que em refereixo al turisme, l’hostaleria, etc; és a dir el “panxing”-. Com que aquesta economia no arriba a generar l’excedent suficientment necessari per mantenir l’estat del benestar, quan esdevé un sector primordial -que és el nostre cas- l’estat del benestar comença a fer fallida. I ja hem arribat a aquest punt.
També mantinc que, pel fet de pertànyer a la Unió Europea, no arribarem mai a la situació de fallida d'Argentina, per exemple, que està sola. Sortosament, nosaltres tenim qui ens tuteli. Vull dir que les xifres macroeconòmiques vénen sempre controlades des de fora. I això és bo. En aquest sentit, anirem avançant. Però, si ho recorden, sempre he mantingut que el deteriorament el sentirem els catalans en tot allò que depengui exclusivament de nosaltres -l'exemple el posava en el paquet que ve d'alemanya i triga un dia a arribar a Catalunya i que en triga tres a ser distribuït per Correus-. Doncs bé, aquest moment ja ha arribat: la nostra Sanitat ja ha començat a fer figa. Hem tocat l'os. De fet, el drama ha començat fa temps, però se'ns ha amagat -la covid ha constituït una excusa fantàstica-. No ha estat fins ara, quan les xifres de malalts han tornat a una certa normalitat, que les veus dels professionals ens capta l'atenció. I no parlo dels sindicats que tendeixen a la reivindicació sostinguda. Parlo dels professionals del sector.
Catalunya no genera suficient excedent per mantenir l’estat del benestar del qual, fins ara, havia gaudit
L’any passat el Regne Unit es va emportar d’Espanya 10.000 infermeres, que són les que es formen a tota Espanya en un any. L’any passat es van col·legiar a Catalunya 1.900 metges. 900 d’ells, estrangers, majoritàriament llatinoamericans. Sense proves de capacitació suficients, sense títols convalidats de manera adequada. De saber català, ja ni en parlo. Mentrestant, la despesa en formació de professionals es llença, tota vegada que, quan acaben la carrera, els titulats fugen de país cap a indrets on se’ls remuneri convenientment. Un desori de mal govern. Aquí els deixo l'enllaç de la notícia. Prefereixo que escoltin els professionals que en saben. I parin atenció al que es diu: els cinc anys vinents seran pitjors.
Tot això és el resultat d’una cosa relativament senzilla d’explicar. Catalunya no genera suficient excedent per mantenir l’estat del benestar del qual, fins ara, havia gaudit. No es treballa prou, ni prou bé. La nostra maldestra economia, fruit d’uns governs pèssims, ha implantat la cultura de la terrasseta de bar, on s’espera sempre pagar poc a desgrat de tenir un servei que és una porqueria gràcies a un cambrer immigrant explotat. Ara aquesta manera de fer ja ha arribat a la Sanitat, també. Això sí, en el cas dels sanitaris, el tema consisteix a voler compensar la seva explotació a cop d’aplaudiment farisaic. I és que les conseqüències d’una classe política tòxica són perillosíssimes. Els mals governs acaben, fins i tot, degradant el comportament social de la població, també. Una mala classe política ho devasta tot. Tot. Fins a l’últim racó. Fins i tot perverteix el bon sentit de la població, que acaba pensant que amb ridículs aplaudiments soluciona els problemes.