Aquestes darreres setmanes he viscut quatre petites incidències, a casa i al despatx, a causa de diverses avaries en aparells d'un ús continu (una estufa, una impressora, una rentadora de plats, i una caldera de calefacció). En tots els casos, el diagnòstic, raonat i raonable, del tècnic que ho ha examinat ha estat el mateix: la peça avariada es pot canviar, però és cara i a més l'aparell té altres peces bastant envellides que faran que segurament no tardarà massa a haver de tornar a reparar-lo; li sortirà més econòmic llençar l'aparell i comprar-ne un de nou.
Pot haver-hi hagut un cert desig de vendre, però comparant el cost de les reparacions i el preu dels productes nous, no es pot dir que aquest sigui un raonament erroni. Però és un fet que em preocupa perquè ens porta a una situació futura molt perillosa... Ho explico de forma molt simplificada.
La societat industrial ha permès millorar molt, durant dos segles, el benestar de molts milions de persones, a força de fabricar productes materials transformant recursos naturals afegint-hi energia i treball. La utilització personal o privada d'aquests productes ha estat un component clau del nostre benestar. La globalització, que ha tret de la pobresa més de 1.000 milions de persones, ha augmentat extraordinàriament la capacitat global de consum. Això ens està acostant als límits de les reserves de recursos, i també als de la capacitat del planeta d'absorbir la contaminació i les emissions que es produeixen.
Per altra banda, el progrés tecnològic fa que sigui possible disminuir molt la quantitat de treball humà necessari per produir tot el que necessitem. Sembla que s'acaben els recursos, i ens sobra treball...
Estem davant d'una paradoxa inquietant: Hem de reduir el consum de minerals i de fòssils; i hem de reaccionar davant la por que no hi hagi treball per a tothom. Voldríem menys consum material i més treball. Això ens portaria que seria molt més assenyat reparar que no pas substituir. Però els càlculs que fem des d'un punt de vista econòmic ens diuen el contrari. En una economia de mercat, que hem de preservar, els senyals que donen els preus són els que orienten les decisions dels consumidors; i en aquest cas van en la direcció contraria a la que caldria.
Sense perdre la llibertat, el mercat pot estar regulat. L'Estat ha d'utilitzar aquesta regulació, i els incentius fiscals derivats d'alguns tipus d'impostos, per tal que els costos i els preus finals de reparar o de comprar, vagin en la direcció correcta d'acord amb l'interès general.
El problema és molt més de fons, però aquest és un dels seus aspectes que es poden abordar immediatament.
Pot haver-hi hagut un cert desig de vendre, però comparant el cost de les reparacions i el preu dels productes nous, no es pot dir que aquest sigui un raonament erroni. Però és un fet que em preocupa perquè ens porta a una situació futura molt perillosa... Ho explico de forma molt simplificada.
La societat industrial ha permès millorar molt, durant dos segles, el benestar de molts milions de persones, a força de fabricar productes materials transformant recursos naturals afegint-hi energia i treball. La utilització personal o privada d'aquests productes ha estat un component clau del nostre benestar. La globalització, que ha tret de la pobresa més de 1.000 milions de persones, ha augmentat extraordinàriament la capacitat global de consum. Això ens està acostant als límits de les reserves de recursos, i també als de la capacitat del planeta d'absorbir la contaminació i les emissions que es produeixen.
Per altra banda, el progrés tecnològic fa que sigui possible disminuir molt la quantitat de treball humà necessari per produir tot el que necessitem. Sembla que s'acaben els recursos, i ens sobra treball...
Estem davant d'una paradoxa inquietant: Hem de reduir el consum de minerals i de fòssils; i hem de reaccionar davant la por que no hi hagi treball per a tothom. Voldríem menys consum material i més treball. Això ens portaria que seria molt més assenyat reparar que no pas substituir. Però els càlculs que fem des d'un punt de vista econòmic ens diuen el contrari. En una economia de mercat, que hem de preservar, els senyals que donen els preus són els que orienten les decisions dels consumidors; i en aquest cas van en la direcció contraria a la que caldria.
Sense perdre la llibertat, el mercat pot estar regulat. L'Estat ha d'utilitzar aquesta regulació, i els incentius fiscals derivats d'alguns tipus d'impostos, per tal que els costos i els preus finals de reparar o de comprar, vagin en la direcció correcta d'acord amb l'interès general.
El problema és molt més de fons, però aquest és un dels seus aspectes que es poden abordar immediatament.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.