Fa segles que fem servir tecnologia. Al principi eren estris que ens ajudaven a fer coses, com ara una aixada, un torn, una roda o un ganivet, i en dèiem eines. Amb el temps vàrem anar sofisticant la nostra capacitat de crear eines, tant que vàrem necessitar una altra paraula per explicar-nos bé, i les vàrem anomenar màquines. Màquina d’escriure, màquina de vapor, màquina de fer fotos... ja no eren només eines, sinó mecanismes complexos. Més endavant vàrem aconseguir programar aquestes màquines per tal que reproduïssin de manera automàtica i fiable allò que volíem que fessin: agafar, prémer, girar, aixecar, tallar, pintar, i al principi en vàrem dir autòmates però en seguida va fer més fortuna el nom de robots. Robots que ensamblen cotxes, robots que separen la brossa, robots que aspiren el terra. D’eines a màquines i de màquines a robots, i ara ens està arribant una nova evolució que també demanarà un nou nom.
Les màquines eren més sofisticades que les eines, i els robots ho són encara més que les màquines, però seguim esperant que facin exactament allò que els hem indicat. Ens hem acostumat a màquines-robot que fan el que nosaltres volem de la manera que nosaltres volem, de la manera previsible que els hem indicat, d’acord a uns paràmetres. Robots que treballen com autòmates programats.
D’eines a màquines i de màquines a robots, i ara ens està arribant una nova evolució que també demanarà un nou nom
Però ara comencem a veure màquines, robots, que aprenen, trien nous paràmetres, creen nous criteris, construeixen noves regles i prenen les seves pròpies decisions. La paraula robot es queda curta per explicar aquesta nova evolució i de moment en diem intel·ligència artificial. Ara mateix el nostre principal repte és com educar aquesta nova generació de robots, com ensenyar-los a prendre les decisions en base a uns criteris correctes, unes normes ètiques, enlloc d’uns criteris amb biaix de classe, raça, gènere... Als humans ens costa posar-nos d’acord quan parlem de valors, doncs encara ens costarà més consensuar quins han de ser els valors que ha de tenir la nova generació de màquines.
Els robots, i ara també la intel·ligència artificial, són capaços de fer moltes feines que fins ara duien a terme les persones, i per tant destrueixen llocs de treball. Potser per això hi ha qui creu que els robots haurien de pagar impostos, però això és tan ridícul com voler fer pagar impostos a les màquines d’escriure o les aixades. Jo crec que els robots no han de pagar impostos, per la senzilla raó que ens costarà molt posar-nos d’acord en què és un robot.
El software de la centraleta telefònica que et diu que premis l’u o el dos en funció del que necessites, és un robot?. Segons com, sí, doncs ha automatitzat tasques i s’ha carregat un munt de llocs de treball de personal d’atenció telefònica. Un semàfor és un robot? Abans hi havia un policia administrant el tràfic a les cruïlles. Dir que els robots han de pagar impostos vol dir que els semàfors han de pagar impostos?
El problema no són les màquines sinó la cobdícia d’algunes persones
Prefereixo el model actual: els impostos es paguen en funció de l’activitat i els beneficis obtinguts, tant si l’activitat l’ha fet una persona o una màquina. El problema que tenim és d’enginyeria fiscal. De multinacionals que guanyen diners a Catalunya però que legalment poden pagar poc o res a Catalunya, o d’empreses nostrades amb entramats fiscals que els permeten acabar tributant a una illa de ves a saber on.
Un cop més, el problema no són les màquines sinó la cobdícia d’algunes persones. Esperem que no siguin aquesta mena de persones les que s’encarreguin d’indicar quina ha de ser l’ètica que ha de guiar la nova intel·ligència artificial.