A l’època sumèria, als voltants del 3.400 abans de Crist, ja es té constància de l’existència d’esclaus, i es pot anar resseguint la seva presència al llarg de totes les civilitzacions fins arribar al segle XX: Egipte, Grècia, Roma, Europa, Estats Units... La paraula ‘esclau’ no apareix fins l’època medieval i ve del terme grec que significa ‘eslau’ doncs d’allà venien la majoria d’esclaus en aquella època, de la mateixa manera que després va ser habitual dir-ne ‘negres’. L’esclavitud ha estat sempre un drama humà, però també un fenomen econòmic que configurava models de negoci, estructures de costos, rendibilitats i plans de creixement. L’esclavitud era un sistema que permetia capturar el valor d’una part del procés sense haver de retribuir-lo.
Molta gent voldria pensar que l’esclavisme es va acabar perquè la societat es va tornar més justa i més humana, perquè les bones persones varen derrotar el mal, perquè els drets humans varen pesar més que l’economia, perquè per fi tots som una mica millors. Però en història econòmica hi ha tota una línia de pensament que raona que el veritable motiu per acabar amb l’esclavitud va ser que ja no era rentable. Si tenies esclaus t’havies de fer càrrec de la seva manutenció i allotjament, d’ells i dels seus fills, i com estaven allà en contra de la seva voluntat també calia invertir en vigilància, control i seguretat. Algú va veure que si enlloc d’assumir tota aquesta despesa els donaves la llibertat i els pagaves un sou miserable, el negoci sortia encara millor. Pagues un sou baix, però si volen menjar l’han de pagar, si volen metges els han de pagar, si volen habitatge l’han de pagar. Ja no són esclaus i ja no cal estar vigilant on van, i a més quedes bé perquè els has donat la llibertat.
Canvi de model econòmic. D’una economia basada en l’esclavatge a una economia basada en el salari. Et dono un sou i et converteixo en un actor del mercat, esdevens potencial client de productes i serveis. Henry Ford necessitava clients que poguessin comprar els seus cotxes, i va pujar sous convertint els seus treballadors en potencials clients. Aquest és el model de la revolució industrial: una economia de mercat amb el sou com a mecanisme de repartiment de la riquesa. La major part de la gent amb un sou significa que la major part de la gent esdevé mercat.
En el model industrial ens feia falta molta gent treballant per fabricar els electrodomèstics, els cotxes, les cases i gairebé qualsevol cosa, però amb la mecanització i ara amb la digitalització cada cop necessitem menys gent per produir les mateixes coses. El resultat és que cada cop hi ha més llocs del món amb molta població a l’atur o amb sous precaris. Gent que tot i tenir feina viu en la pobresa. Nosaltres ja estem aquí.
Si els robots fabriquen els cotxes ja no existeixen els treballadors que cobraven un sou, i per tant desapareix també la gent que podia comprar un cotxe. I és aquí on comencem a parlar de renda bàsica universal: i si et pago un sou encara que no treballis?. El veritablement important no és que estiguis bé, sinó que puguis comprar un cotxe. La prioritat sempre ha estat que compris un cotxe, no pas que tinguis l’emoció de la velocitat al volant. Abans et posàvem a treballar a la fàbrica de cotxes perquè et poguessis comprar un cotxe, ara ja no et necessitem per fabricar-lo i només volem que el compris.
Hi ha molts esclaus que varen tenir serioses dificultats per aprendre a viure en llibertat. Alguns no sabien què fer si ningú els donava ordres, i molts no sabien com aconseguir els recursos necessaris per viure. Hi haurà molta gent que tindrà moltes dificultats per tenir una vida ordenada sense la referència del treball. Gent que si no va a la feina no sap on anar ni què fer. La revolució digital modifica el sistema industrial i altera mecanismes socials molt delicats, com aquest del repartiment de la riquesa i dotar de sentit el dia a dia de molta gent.