A desgrat que els meus articles tinguin sovint un to crític i, per què no, pessimista, els he de dir que si m’allunyo del nucli dels problemes principals que assetgen el país, esdevinc optimista. Ignoro si tinc vocació d’anar a contracorrent, però pertànyer a la Unió Europea (UE) a mi em genera optimisme. Penso que, sense ella, nosaltres seriem una mena d’Argentina incrustada al bell mig d’Europa. Per molt malament que ens vagin les coses, els pilars fonamentals estan protegits per la UE. Això comportarà que cada cop tindrem menys autonomia. Evident. Si pretenem que ens paguin la festa, els que paguen hi tenen coses a dir, no troben? Què és, si no, la reforma de les pensions? I tantes altres coses de les que no ens assabentem degut a que el rol de cadascun dels dos partits que governen Espanya és molt eficient. Les lleis que produeixen els de Unidas Podemos fan xivarri, però afecten a un tant per cent molt marginal de la societat espanyola. Les lleis que promou el PSOE són avorrides i sense massa populisme, però ens afecten a gairebé tots. En aquest paquet estan les exigències de la UE i de l’OTAN. La vesant PSOE del govern espanyol ha optat per allò que diu que “el nostre mal no vol soroll”. I ho estan aconseguint.
D’Europa ens arriben dues bones notícies que, per alguna raó, aquí no se’n parla massa. La primera és referent a l’energia. De la UE podríem dir que no hi ha crisi que per bé no vingui. Fins ara ha estat així, el que demostra que els governants saben una cosa que sempre mantinc quan topo amb un euro-pessimista: “Ignoro si la UE podria ser millor, suposo que sí. Però del que estic segur és que sense la UE tot seria pitjor. I el que ho negui és un ignorant o un malintencionat”. La crisi energètica que estem patint -em refereixo a aquest desorbitat increment de preus que ha tingut lloc- és greu però, si ho analitzen bé, el tema s’ha sortejat prou bé. Els negatius preveien grans desastres que no han tingut lloc. No només això sinó que, com hem après a la UE, una crisi cal aprofitar-la per canviar. I això és el que està tenint lloc. S’està creant, a poc a poc, el mercat únic de l’energia. S’aprofita la crisi i es barreja amb els objectius d’evolucionar cap a energies renovables. Dos en un.
Hi ha qui diu que si es subvenciona el consum d’energia aleshores la transició no s’acabarà mai
No vull entrar en detalls que són complexos. Entendre-ho tot per sobre m’ha pres més d’una hora. Hi ha interessos divergents. I que tenen dimensions diferents que provoquen que en determinats temes alguns països estiguin aliats, i en d’altres estiguin enfrontats. El més clar és el nuclear: alguns països hi aposten perquè ja tenen infraestructura, altrament les xifres (construir nous reactors ara) no surten. Altres que estan en fase avançada de construcció de generació verda prefereixen avançar més de pressa sense excuses. Però hi ha un altra dimensió: subvencionar, o no. Hi ha qui diu que si es subvenciona el consum d’energia aleshores la transició no s’acabarà mai. Combinar tot això no és fàcil. Però la bona nova és que els 27 han decidit que si no ataquen el problema conjuntament, no ens en sortirem. Això vol dir que hi ha marge per a la cessió d’interessos particulars en favor dels interessos comuns. De moment ja s’ha fet un pla que, tenint en compte la problemàtica, és a bastant curt termini: 2030.
La crisi financera i de l’euro ens va portar a reestructurar l’Eurozona i el sistema bancari. Avui dia, gairebé tots els bancs de tots els països passen comptes a Frankfurt, la seu del Banc Central Europeu. Les “autoritats nacionals” gairebé no hi pinten res. La crisi de la Pandèmia ens va portar a ser la zona del món que millor ha gestionat el tema: vacunes descobertes i fabricades a casa, distribuïdes per tot el territori de la UE sense privilegis, etc. A més, es va avançar en el concepte de crear un deute sobirà europeu, que és el que finança el programa NextGen. La crisi d’Ucraïna ens ha fet avançar en una major unitat diplomàtica i militar. Ara la crisi energètica ens portarà el mercat únic energètic, somniat des de fa tants anys per tants de nosaltres. I tot sense fer massa soroll.
La segona notícia bona de la UE? La setmana vinent, que massa ens podem empatxar. A Catalunya ens pot afectar molt positivament, per cert.