Negociacions. I la societat econòmica?

No és aquest un lloc per opinions purament polítiques, llevat que tinguin fortes implicacions econòmiques. I ara és el cas. Hi ha hagut eleccions a Espanya i sembla que les forces catalanes tindran un protagonisme rellevant. Sobretot si tenim en compte els minsos resultats obtinguts. És de suposar que la negociació dels partits catalans amb els partits espanyols s’hauria d’abordar sota dos vessants: la política i l’econòmica. En la primera no hi entraré, ja he dit que aquest no és el fòrum més apropiat. En la segona no només m’hi veig autoritzat sinó, fins i tot, requerit. Els països que ho centren tot en la discussió política són els més endarrerits. Al cap i a la fi, governar en democràcia té per objectiu millorar les condicions de vida dels electors. I governar sense recursos econòmics adequats resulta ser un acte de digestió tant pesada com inútil.

La macroeconomia catalana necessita estar ben gestionada. Hi ha coses on alguns podem influir. Per exemple, alertant de la necessitat de repartir el tortell del PIB entre sectors productius i defugint les economies gandules de les quals fem gala darrerament. Un altre aspecte sobre els que té influència un govern és aquell que afecta les infraestructures.

"Els països que ho centren tot en la discussió política són els més endarrerits"

Molts països han acordat, des de fa anys, que les infraestructures que ofereixen un servei local -per moltes repercussions econòmiques que tinguin- necessiten ser gestionades per entitats locals que persegueixin l’optimització organitzativa i econòmica. Així ho fan molts països, siguin federals o centralitzats. Ja els vaig explicar que a França, les cambres de comerç gestiones ports, aeroports i polígons industrials.

Les demandes de Catalunya venen de lluny i es van explicitar per primer cop en el memorial de greuges que es va presentar al rei Alfons XII. I després, quan en Francesc Cambó, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, es va encarar amb Alfons XIII durant la seva visita a la ciutat. La realitat és que podem fer una llista de la qual, jo diria, cap organització econòmica del país pot estar en desacord. La detallo:

-Gestió aeroportuària completa (la Generalitat només nomena el president del Port; la resta és de l’Estat).

-Enllaç de les terres de l’Ebre amb la frontera per una via d’ample europeu de càrrega de gran capacitat. Si el País Valencià s’hi vol connectar que ho demani.

-Gestió de totes les línies ferroviàries d’àmbit català.

-Gestió de carreteres i autopistes que passen per Catalunya.

-Gestió de les subvencions espanyoles i europees a empreses catalanes.

-Establir una quota de solidaritat econòmica de contribució amb Espanya que sigui justa. Que es pugui calcular per avançat els diners que cal detreure dels impostos que paguen els catalans (incloses les empreses) com a quota per formar part d’Espanya.

Tot plegat amb les dotacions econòmiques necessàries, esclar. Ja sé que alguns diran que la llista és curta. A mi també m’ho sembla. Però he tractat de fer-la amb la intenció que no pugui ser rebutjada per cap organització econòmica ni empresarial. Pel simple fet que és lògica i ja s’aplica en altres països d’Europa. Per tant, fins i tot, el representant econòmic i empresarial més botifler no l’hauria de rebutjar.

"L'equip econòmic que hauria de negociar la investidura hauria de ser mixt: polític-societat civil"

Feta la llista (la meva només n’és un exemple), els partits o partit que tingui la paella pel mànec hauria de reunir-se amb les patronals i cercles i cambres catalanes i formar un equip de negociació. És a dir, l’equip econòmic que hauria de negociar la investidura hauria de ser mixt: polític-societat civil. Perquè això que he posat a la llista no ho necessiten els polítics, no. Ho necessita el país.

Per què aquesta exigència no la fan les organitzacions civils? Ara és l’hora. I els partits no s’hi podrien negar. O és que el país ha deixat d’existir?