El món de les institucions empresarials no passa pels seus millors moments. Aquesta vegada, però, no burxaré en les carències de lideratge; que hi són. Vull posar l'accent en l'obsolescència del model associatiu.
Els socis de les nostres organitzacions ja no estan disposats a pagar una tarifa plana a canvi de qualsevol cosa. Avui les empreses es mostren disposades a fer efectiva la factura d'aquells serveis que reben segons les seves necessitats i demandes reals, no pas d'aquelles contrapartides que se'ls ofereixen arbitràriament i de les quals no solen fer-ne ús.
El mateix es pot dir dels patrocinadors, que també es qüestionen cada vegada més quin és el retorn de les seves aportacions. Vincular una marca a una corporació patronal ja no té aquell glamur institucional que potser havia tingut, de manera que els sponsors troben alternatives d'inversió més atractives i sobretot més rendibles.
El tercer eix pressupostari, que massa sovint ha estat el pal de paller, inclou els ajuts i subvencions provinents del mamellam públic per afavorir la prestació de determinats serveis de suport a l'empresa. Això també està en via d'extremunció.
Si volen continuar bategant, siguin gremials o intersectorials, les associacions empresarials han de virar cap a un model d'empresa de serveis i han de ser capaces de competir en un mercat obert; això sí, sense perdre l'essència de l'associacionisme. Vet aquí la imminent hibridació de bona part de les entitats; sempre i quan, és clar, tinguin els recursos i les persones adequades per ser competitives a l'hora de fer la immersió mar endins, entre tota mena de taurons.
Més d'un ja ha deixat de remar.