El salari decent del pagès català el paguen a Praga

En articles precedents he volgut destacar el potencial de Catalunya pel que fa a la indústria agroalimentària. Ja hi ha una indústria agroalimentària important -recordin que representa una quarta part del total de la nostra indústria-. Però encara ens queda camí per arribar als nivells de França o d’Itàlia. El nostre sistema té punts febles -un d’ells és la productivitat-, i tot comença per la baixa remuneració a la primera baula de la cadena: l’agricultor. Com en tants altres sectors, tenim el vici de buscar els increments de productivitat no pas millorant els procediments, ni millorant l’ús de la tecnologia, ni del coneixement, etc. sinó reduint costos de mà d’obra. Escanyant el més feble. Que en aquest cas és el pagès.

Ara que ha arribat l’època de verema en tenim bons exemples. Mirin, si no. Aquest any ha constituït un gran èxit que al Penedès es pagui el quilo de raïm per sobre dels 40 cèntims el quilo. Al Vèneto l’estan pagant a dos euros i a la Xampanya entre cinc i sis. Pagar poc és, sens dubte, la manera més eficaç de desprestigiar un producte –el corc que, entre d’altres, ha matat la DO Cava. Els nostres pagesos no poden viure amb el que se’ls paga.

Per això és tan i tan important que determinats productors de cava i d’altres vins del Penedès hagin decidit pagar molt per sobre dels 40 cèntims. Tanmateix, llegeixo en l’entrevista que li fa Va de Vi al senyor Raventós que  les bodegues Raventós i Blanc han decidit pagar un euro per quilo. Les reflexions del senyor Raventós (Pepe Raventós), que dirigeix el grup Raventós i Blanc, són interessants i signifiquen, de ja fa temps, un punt d’inflexió respecte al que ha estat la miserable estratègia del cava i de massa productors del Penedès. No conec al senyor Pepe Raventós personalment, però vaig conèixer el seu pare, Manuel Raventós, que un dia em va explicar els projectes que tenia al cap -em sembla recordar que el seu fill aleshores, residia als Estats Units on es dedicava, principalment, a la projecció internacional dels seus productes. I a fe de Déu que ho va fer bé. Els escumosos de la marca es venen a un preu apreciable. A un preu superior als de la mitjana. Recordo un dia que, de viatge a Praga, vaig aturar-me a fer l’aperitiu a la cafeteria de l’hotel, que era de luxe. Només tenien a la carta dos escumosos: un xampany francès i un escumós de Raventós i Blanc. I el millor de tot: el preu del català era un 75% del preu del francès. Un èxit remarcable. Vaig, immediatament, enviar un email al senyor Manuel Raventós felicitant-lo, tot explicant-li l’anècdota.

Consumir bé i bons productes i pagar-los al preu correcte és la millor manera de ser just amb el pagès

Val a dir que la trajectòria de la família Raventós és curiosa. El pare del senyor Manuel Raventós fou Josep Maria Raventós i Blanc, i va dirigir durant molts anys la firma familiar Codorniu, els orígens de la qual es remunten al segle XV. Mira per on don Josep Maria va ser el creador de la denominació d’origen Cava. Va morir l’any 1986. La maldestra història posterior del consell regulador d’aquesta denominació va fer que el seu fill i el seu nét (Manuel i Pepe) decidissin abandonar-la l’any 2012. I van crear la denominació Conca del riu Anoia. Alguns han volgut insinuar que el nom d’aquesta denominació era poc comercial i, en ser nova, portaria problemes de vendes. Poc importa. La família Raventós s’ha adonat que la bondat d’un vi viatja més aviat lligada a la qualitat de la marca que no pas per la DO. Mirin, si no, els resultats. Els vins de Raventós han anat guanyant terreny i prestigi internacional i poca gent, fora d’aquí, dona importància a la DO. Penso que és assenyat. Massa sovint les DO, com el patrioterisme, constitueix el refugi dels mediocres. Cava ha esdevingut sinònim de sangria, de beguda per prendre amb banyador mentre es menja una paella. Lluny del glamur que representa l’escumós que vaig prendre a l’hotel Art Nouveau Palace de Praga. L’anècdota reflecteix que només les bones i eficaces accions individuals ajuden a prestigiar bona part de la producció vinícola catalana.

S’acosten temps de crisi, i l’experiència em diu que, a desgrat que el país va sobrevivint, a cada bugada perdem un llençol. La temptació, la necessitat en molts casos, de reduir despeses domèstiques poden portar a triar productes de qualitat dubtosa. Retallem altres despeses, deixem de fer tantes i tantes activitats sovint innecessàries. Però continuem consumint el bon producte del país. Respectem allò que consumim, donant-li prestigi i pagant el que toca. Els elogis i aplaudiments són una forma de fariseisme. Consumir bé i bons productes i pagar-los al preu correcte és la millor manera de ser just amb el pagès. El que els he explicat ho corrobora.