El 22 de juny de 1622, el Papa Gregori XV va crear, a Roma, la Sacra Congregatio Propaganda Fide, amb la finalitat de difondre i propalar el missatge de la fe catòlica per a tot el món. D'aquí surt el nom de Propaganda, entesa com a " acte de propagar o difondre una idea, opinió o doctrina".
Fins a la primera guerra mundial, en la que el periodista Walter Lippmann i el pioner de les relacions públiques Edward Bernays, com a membres destacats del Commitee on Public Information, creat pel Congrés, a través d'una campanya de Propaganda Política, aconsegueixen convèncer els ciutadans dels Estats-Units perquè el país entri en la confrontació, la propaganda no tenia una connotació negativa, ans al contrari, s'entenia com a transmissora de recomanacions informatives amb finalitat positiva.
L'aplicació, a l'Alemanya nazi, de les metodologies de convenciment polític, a través de la manipulació de l'opinió pública, la unificació del missatge, el control dels emissors, i el bombardeig d'idees repetitives ("Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat", Joseph Goebbels dixit), va fer que, preocupats pels èxits d'aquesta propaganda basada en idees, comportaments i actituds contraris a l'ètica i la moralitat més bàsica, el 23 de setembre de 1937, un grup d'elit d'acadèmics, comunicadors científico-socials, historiadors i periodistes, fundessin a Nova York l'Institut for Propaganda Analysis (IPA). La missió d'aquesta institució era la de "despertar el pensament racional, per a ensenyar a la gent com pensar, en comptes de què pensar". Entenien que la propaganda era "la comunicació dissenyada per a influir en el pensament i accions dels ciutadans, perquè acceptin els postulats polítics que se'ls proposen."
Els seus butlletins es distribuïen al públic a través dels mitjans de comunicació i anaven dirigits, a més dels ciutadans, també als líders d'opinió i les cúpules acadèmiques, religioses i empresarials. Un dels més destacats creadors del IPA, va ser el seu director general, Clyde R. Miller, professor de la Universitat de Columbia, que va fer una redacció i definició pedagògica dels 7 dispositius bàsics de la propaganda política (en el sentit més negatiu), que relaciono:
1.- Insult i difamació de l'adversari.
2.- Explotació dels tòpics i llocs comuns, en benefici propi.
3.- Tècnica de l'associació. Projectar qualitats positives o negatives d'una persona, entitat, objecte o valor reconegut, a un altre, per tal de fer el segon més acceptable o desacreditat. Evoca una resposta emocional. Sovint utilitza símbols (El President americà sempre davant la bandera del seu país).
4.- Referència a l'autoritat i el prestigi. (El President acaba les seves al·locucions demanant que Déu beneeixi al poble americà, com si fos l'enllaç sindical amb el més enllà)
5.- Gent senzilla. Convèncer als ciutadans que el líder és igual que ells. A USA, en el que la pràctica totalitat dels seus Presidents han estat milionaris, cal que els fotografiïn o filmin menjant al McDonald's, tallant llenya, utilitzant el transport públic, abraçant infants negres o xicans, comprant al mercat...
6.- Tècnica de la mentida, falsedat o calumnia.
7.- Explotar la frase "Ho fan tots", per a minimitzar les seves responsabilitats.
En els moments que ens ha tocat viure crec que és un sa exercici de responsabilitat ciutadana fer l'anàlisi dels missatges que ens arriben, per tal de conèixer si corresponen a algun d'aquests 7 Dispositius Bàsics de la Propaganda Política.
Fins a la primera guerra mundial, en la que el periodista Walter Lippmann i el pioner de les relacions públiques Edward Bernays, com a membres destacats del Commitee on Public Information, creat pel Congrés, a través d'una campanya de Propaganda Política, aconsegueixen convèncer els ciutadans dels Estats-Units perquè el país entri en la confrontació, la propaganda no tenia una connotació negativa, ans al contrari, s'entenia com a transmissora de recomanacions informatives amb finalitat positiva.
L'aplicació, a l'Alemanya nazi, de les metodologies de convenciment polític, a través de la manipulació de l'opinió pública, la unificació del missatge, el control dels emissors, i el bombardeig d'idees repetitives ("Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat", Joseph Goebbels dixit), va fer que, preocupats pels èxits d'aquesta propaganda basada en idees, comportaments i actituds contraris a l'ètica i la moralitat més bàsica, el 23 de setembre de 1937, un grup d'elit d'acadèmics, comunicadors científico-socials, historiadors i periodistes, fundessin a Nova York l'Institut for Propaganda Analysis (IPA). La missió d'aquesta institució era la de "despertar el pensament racional, per a ensenyar a la gent com pensar, en comptes de què pensar". Entenien que la propaganda era "la comunicació dissenyada per a influir en el pensament i accions dels ciutadans, perquè acceptin els postulats polítics que se'ls proposen."
Els seus butlletins es distribuïen al públic a través dels mitjans de comunicació i anaven dirigits, a més dels ciutadans, també als líders d'opinió i les cúpules acadèmiques, religioses i empresarials. Un dels més destacats creadors del IPA, va ser el seu director general, Clyde R. Miller, professor de la Universitat de Columbia, que va fer una redacció i definició pedagògica dels 7 dispositius bàsics de la propaganda política (en el sentit més negatiu), que relaciono:
1.- Insult i difamació de l'adversari.
2.- Explotació dels tòpics i llocs comuns, en benefici propi.
3.- Tècnica de l'associació. Projectar qualitats positives o negatives d'una persona, entitat, objecte o valor reconegut, a un altre, per tal de fer el segon més acceptable o desacreditat. Evoca una resposta emocional. Sovint utilitza símbols (El President americà sempre davant la bandera del seu país).
4.- Referència a l'autoritat i el prestigi. (El President acaba les seves al·locucions demanant que Déu beneeixi al poble americà, com si fos l'enllaç sindical amb el més enllà)
5.- Gent senzilla. Convèncer als ciutadans que el líder és igual que ells. A USA, en el que la pràctica totalitat dels seus Presidents han estat milionaris, cal que els fotografiïn o filmin menjant al McDonald's, tallant llenya, utilitzant el transport públic, abraçant infants negres o xicans, comprant al mercat...
6.- Tècnica de la mentida, falsedat o calumnia.
7.- Explotar la frase "Ho fan tots", per a minimitzar les seves responsabilitats.
En els moments que ens ha tocat viure crec que és un sa exercici de responsabilitat ciutadana fer l'anàlisi dels missatges que ens arriben, per tal de conèixer si corresponen a algun d'aquests 7 Dispositius Bàsics de la Propaganda Política.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.