La primera vegada que vaig jugar una partida sencera d'un videojoc va ser a Ciutat del Cap, en un casino dels afores. Mai hauria pensat que estaria entre un grec i un noi de Saragossa a Sud-àfrica matant zombis. Suposo que podria haver estat pitjor. El cas és que la primera vegada que he jugat pròpiament a un videojoc en un sofà que no fos el NintenDogs o el Braining Traning ha estat fa unes setmanes. "Sóc molt dolenta", anava dient mentre passava el comandament al pobre nano que tenia al costat cada vegada que em veia superada per una situació del joc. Però ell em somreia amb una espècie de paciència i riure entre dents i em matava al lluitador de torn, per a després tornar-me a passar el comandament perquè fes les parts que sí que m'anaven bé. I més tard m'abraçava tranquil·lament mentre rebentava els gladiadors i guardes del castell que faltaven.
Ens fa por, moltes vegades, dir el que pensem. Sobretot quan ens fa gràcia algú. Potser per por a la manera com l'altra ho entengui, però també perquè a ningú li agrada pagar els plats trencats d'un pas fet sense pensar. A tot això, hi hem d'afegir sempre una mica d'orgull, inseguretats i vulnerabilitats i ja tindríem el convo fantàstic que fa que només sigui capaç de dir coses en els moments menys adequats: al cotxe, quan anem de pressa o abans de dormir, quan l'altra persona ja està en la primera o la segona etapa del son. Però últimament he descobert que, si no dius el que et preocupa, acabarà consumint-te per dins i la veritat, com sempre, sortirà a la llum de manera congestionada, podrida pel temps que s'haurà estat humidificant a dins teu i la gestió del merder serà molt més complicada. I que a vegades la sinceritat germànica fa que les coses siguin molt més clares i molt més fàcils. Perquè és millor anar de cara i explicar, sempre amb sensibilitat i sense pujar-les de to, les coses tal com ragen. Després sempre es poden polir, perfeccionar o detallar, si cal. Però si no anem amb la veritat per davant, anem amb la veritat pel darrere, i això no li recomano a ningú.
"A ningú li agrada pagar els plats trencats d'un pas fet sense pensar"
Quan érem joves era divertit, això d'enamorar-se. Ens sentíem immortals amb regalets, històries tendres i allò de les paraules boniques. Ara és una cosa molt més pràctica que, com que ja sabem quan escalda, hem de desenvolupar de manera premeditada per evitar que el dolor inevitable en tota interacció ens reboti a sobre. Però no deixa de ser divertit poder anar de cara i deixar clares les coordenades per gaudir sense estar pensant tota l'estona en els microsegons que han de passar perquè no sembli que estàs boja si envies un missatge després d'haver quedat unes quantes vegades.
El que passa és que quan una noia coneix a un noi que, per una vegada, respon als seus missatges, la tracta amb respecte, la valora pel que fa i elogia els seus èxits, just és al moment on un se'n va a l'altra punta del món i l'altra es vol casar amb uns paperots universitaris que li donaran el títol més preuat de l'acadèmia. I sap greu, perquè després de prínceps que li prometien coses que no passaven mai, amors de la seva vida que li van trencar el cor en mil trossets, nens grans amb complexos d'absentisme electoral i una culpa en una misogínia interior brutal cada vegada que s'enamorava d'una noia; per un cop que aconseguia que algú la deixés ballar tranquil·la al menjador mentre acabava un guió d'una entrevista resulta que no pot ser. I per una vegada a la seva vida decideix ser sensata i no posar el seu cor en un Ferrari amb l'accelerador al màxim davant d'un mur de formigó. Ser responsable és una merda, però és necessari si volem cuidar-nos.
Perquè tan important és ser feliços com no prendre mal. I a vegades ser adulta és tan sols això, acceptar que tot té un moment i que les coses ja veurem com es resolen, però que es pot ser dolça i passar-ho bé sense fer muntanyes de cotó. Que es pot jugar a videojocs en un sofà sense que s'acabi al món l'endemà al matí.