Torno a casa un cop cada mes o cada dos. Aquest any ha coincidit que he baixat més cops que de costum. Si bé pensava que la meva major angoixa seria la quantitat de CO2 que emeto a l'atmosfera cada vegada que agafo els vols per manca d'alternatives viables, ara he vist que hi ha un temor molt més gran, cada cop que torno: què em manté, a Amsterdam? A la meva ciutat d'acollida hi tinc una bona xarxa de coneguts, amics i saludats. També hi tinc una habitació llogada amb una companyia immillorable pel lavabo, la cuina i les nits de jocs de taula. Però m'hi manquen coses que, malgrat pensar que podria viure sense, no tenen sentit si la contrapartida no és major. M'explico.
Amsterdam és un escenari postapocalíptic preciós: els llacs, els canals, els parcs al mig dels veïnats, la tranquil·litat i anar amb bicicleta a tot arreu són algunes de les coses que et fan pensar que tu, una dona perduda a la meitat de la vintena, estaves feta per viure allà. Però quan comences a gratar, passat l'enamorament inicial i l'encantament amb tot el que t'envolta, t'adones que no es tracta de més que un decorat i que tu, dona del cul inquiet, potser necessites una mica més que això.
Amsterdam és un escenari postapocalíptic preciós
Necessites un espai on quedar amb els teus amics de manera còmoda, una xarxa de teatres i espectacles i festivals on emocionar-te un dimecres de tardor. Necessites anar a xerrades sobre debats contemporanis i visitar exposicions d'artistes locals o internacionals. Assistir a les presentacions de llibres d'amics i persones que acabes de conèixer, però que penses que poden ser interessants per llegir a les nits i els caps de setmana. Necessites trobar-te algú pel carrer i saludar-lo, preguntant què se n'ha fet, de la seva vida, després de tants anys, i si encara té aquella gata tan espavilada que obria la porta amb les potes tota sola. Necessites saber que quan entris al cafè de la cantonada cada dia abans de treballar ja recordaran el que prens i com ho prens. Necessites, en definitiva, comunitat i cultura, les dues grans C de la humanitat. I el lloc on es troben en millor mesura mai deixarà de ser a casa o, com a mínim, en aquells indrets on et puguis sentir com a casa.
Amsterdam, per a mi, ha esdevingut una parella perfecta per a qui no sents emocions fortes: és guapa, simpàtica, divertida i intel·ligent, però, per algun motiu que em fa ràbia acceptar, no vull que sigui la mare dels meus fills o la persona amb qui construir un projecte de vida. Suposo que això passa amb les ciutats internacionals, o potser només es tracta d'una mera casualitat. Amsterdam és tot el que vull, però també sé que, o hi trobo algun motiu per quedar-m'hi, o les ganes de tornar a casa s'apoderaran de mi i em deixaré emportar per aquesta tendència de tacte tan agradable.
Potser cal replantejar les prioritats vitals per donar espai a allò que importa de veritat: el que es troba a prop del cor i et fa somriure per dins
L'altre dia feia un cafè amb una amiga nova i em deia que això que em passa se'n diu síndrome d'Ulisses, i és un neguit permanent que passa a aquelles persones que, malgrat marxar per voluntat pròpia, s'enyoren del niu perquè el viatge, en si, ja no té una raó de ser. Potser ha arribat el moment de dir adeu i tornar a casa, o potser ha arribat el moment de demostrar-me que sí que hi ha un sentit, en quedar-se allà. Sigui com sigui, aquests dies a casa m'estan fent sentir que soc al final d'un viatge, i que potser cal replantejar les prioritats vitals per donar espai a allò que importa de veritat: el que es troba a prop del cor i et fa somriure per dins.