Amb l'absència dels presidents de la Generalitat de Catalunya, Carles Puidemont, i del Lehendakari basc, Iñigo Urkullu, s'ha celebrat a Madrid l'anomenada Conferència de Presidents de comunitats autònomes. És possible que, com diu Puigdemont, sigui solament una posada en escena i poc suc tangible es pugui treure d'aquesta macro reunió presidida pel Rei Felip i pel president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. El finançament autonòmic s'ha anat convertint en aquest puzle pendent de resoldre, que crea tibantors, agita tensions i sobre el qual cadascú té la seva pròpia opinió formada i no està disposat a cedir gens de terreny per empatitzar amb els seus interlocutors.
El finançament de les nostres autonomies és el moll nuclear d'aquest cim presidencial si bé s'entrelluquen altres punts conflictius més o menys relacionats amb el tema dels diners. Els problemes demogràfics en totes les comunitats són d'un tint semblant tot i que convé distingir el tipus de població resident i l'ús de serveis públics que es fa. No és el mateix, en aquest aspecte, una comunitat la taxa de la qual d'immigració sigui molt alta que una altra en la qual sigui molt baixa, no solament pel nombre d'habitants, sinó per l'ús, més o menys intensiu, que els habitants facin del que coneixem com a Estat de Benestar. La sanitat, sens dubte, constitueix el màxim exponent de què diem. I també el cost de l'educació, sense deixar de costat altres extrems com la dependència, les inversions en infraestructures, la situació de desocupació, els avui en voga bons socials a fi de mitigar les tristes conseqüències de la pobresa energètica i la proposta d'una targeta social que reculli ajudes i prestacions socials. A més, el sempre controvertit assumpte de la unitat de mercat i política funcionarial.
L'agenda de la Conferència de Presidents de les nostres comunitats autònomes amb el titular del Govern espanyol, sota la mirada del Rei, prometia…, si més no en el sentit de controvèrsies subtils de rerefons aspre propiciades, un dia llunyà, per allò del 'cafè per a tots'. I és que l'equitat, sovint, requereix discriminacions perquè les igualtats cristal·litzin.
Feta aquesta introducció, cal posar sobre la taula els números de les nostres comunitats autònomes que es van saldant en termes deficitaris durant els últims quatre anys a raó d'uns 18.000 milions d'euros anuals en mitjana. La primera reflexió, a la vista d'aquests desquadraments, és que l'actual model de finançament autonòmic és inviable. Des de l'ortodòxia comptable podrà arremetre's contra el desajustament que en 2015 es va tancar, segons nombres definitius de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat, amb uns ingressos per part del conjunt de les autonomies de 152.104 milions d'euros i unes despeses de 170.066 milions, llançant un dèficit de 17.962 milions d'euros.
Quan la història de desquadrament comptable de les nostres autonomies es repeteix any rere any, és que hi ha alguna cosa que no funciona. És cert que les comunitats van arribar a gastar en total 193.552 milions d'euros en 2011 i 191.252 milions en 2012, amb uns ingressos, respectivament, de 138.684 milions i 171.805 milions, i que des del 2013 han sofert una retallada en les quantitats ingressades (148.050 milions d'euros en 2013 i 146.447 milions en 2014) que es justifiquen, més o menys, en els anys de crisis i de reorganització dels nostres comptes públics, encara que aquest extrem hagi de posar-se en dubte a la vista del volum de despesa pública total d'Espanya que no ha estat degudament reajustat incidint en una desmesurada pressió fiscal sobre la ciutadania.
Dues són les grans despeses en què incorren, per les seves pròpies competències, les comunitats: sanitat i educació. En 2016 la despesa per sanitat del conjunt de les comunitats va ascendir a 55.932 milions d'euros, representant el 33,15% de la despesa total pressupostada de les autonomies (no s'inclouen aquí les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla i altres petites diferències inherents al repartiment autonòmic). En 2016, també, la despesa total per educació assumida per les comunitats es va elevar a 36.185 milions d'euros, equivalent al 21,45% de la despesa total de les comunitats. Solament aquestes dues partides, sanitat i educació, absorbeixen més de 92.000 milions d'euros i consumeixen gairebé el 55% del conjunt dels pressupostos autonòmics.
Seguretat i protecció social és una altra partida que juga un paper destacat en les finances autonòmiques amb més d'11.389 milions d'euros, representatius del 6,75% de les despeses totals. Amb tot, dues són les partides que exigeixen per part de les nostres comunitats un singular esforç des del front de la despesa: deute públic, incloent-hi interessos – molt a la baixa i condonats en gran parteix aquests últims temps per part del Govern de Madrid – i la resta de funcions o polítiques, a manera de calaix de sastre de la despesa autonòmica no especificat.
Pel que fa al deute públic, les devolucions de diners prestats en anys anteriors van sumant, així com el pagament per utilització del capital, la suma amb el qual en 2016 han hagut d'assumir les autonomies supera els 27.000 milions d'euros, la qual cosa suposa que el 16% de la despesa de les comunitats s'aplica al servei de deute. I la resta de funcions o polítiques, aquest comodí dels conceptes de la despesa autonòmica, amb 38.145 milions d'euros succiona el 22,61% dels recursos emprats per les comunitats.
La necessitat de dotar de fons adequats a les autonomies és una exigència que no es pot posposar més. Per a això, cal que s'estableixi un pacte d'Estat amb la vista posada a llarg termini, que sigui estructural i allunyat dels vaivens puntuals que vagin sorgint a causa d'impulsos polítics o per ventura electoralistes.
Des de la posició de Catalunya, al marge de pretensions sobiranistes la cristal·lització de les quals està per veure, és absolutament imprescindible i constreny que s'arribi a un acord tan satisfactori per als polítics catalans com a acceptable per a la resta d'Espanya. No es tracta d'insistir en aquest pols inacabable entre Madrid i Barcelona, o Barcelona i Madrid, i sí de trobar solucions que permetin concentrar tots els esforços a empènyer el carro de la nostra economia. El desgast de tanta discussió, declaració, escenes teatrals, de l'estira-i-arronsa entre els uns i els altres, a la curta o a la llarga, passa factura i és el país el que acaba perdent.
Catalunya és la comunitat autònoma que té una major despesa amb 29.500 milions d'euros en números rodons, en la qual es dóna una sèrie de circumstàncies: la seva despesa en sanitat representa el 28,04%, bastant per sota de la resta d'autonomies, excepte Navarra (24,41%); la seva despesa en educació és el més baix de tot el mosaic autonòmic, 17,27%, després de Navarra (15.01%); els fons assignats a seguretat i protecció social representen el 6,21% sobre la despesa total de Catalunya, situant-se en la banda baixa de la forqueta autonòmica; destina la major part dels seus recursos al servei del deute públic (23,78%) sent la comunitat que més fons empra per cobrir el seu endeutament; i, pel que concerneix la resta de funcions o polítiques es troba entre el grup de comunitats que més diners aplica a aquestes, amb el 24,68% de la seva despesa total.
Per tant, urgeix equilibrar els comptes de Catalunya dotant-la dels recursos suficients perquè pugui atendre en adequades condicions les seves despeses operatives i de funcionament com a comunitat autònoma, alhora que s'ha d'exigir un adequat control de la despesa pública que eviti desequilibris convertits en dèficit que a la llarga resten, valgui l'expressió, autèntica autonomia financera.