Qui no ha llegit la paraula Orona en pujar en un ascensor o el nom d'Ulma en passar per davant de la bastida d'una obra o construcció? Es tracta de dues cooperatives, molt rellevants en els seus respectius sectors d'activitat i fortament internacionalitzades que, fins fa només uns dies, formaven part de la Corporació Mondragon, el major grup cooperatiu industrial del món. Sens dubte, la seva sortida, és una mala notícia per al cooperativisme.
El tema era vox populi des de feia un temps. Sovint persones, no familiaritzades amb l'entorn cooperatiu, em preguntaven tan fàcil és desvincular-se d'un grup cooperatiu? No existeixen mecanismes per forçar la seva permanència? Per respondre a això hem d'entendre la naturalesa del cooperativisme i de la intercooperació. Un grup cooperatiu és, a diferència d'un grup empresarial mercantil, una piràmide al revés, és a dir, la sobirania està a la base. Els socis treballadors decideixen en les seves assemblees i les cooperatives alhora decideixen en el grup. I les assemblees d'Orona i Ulma han decidit, per àmplia majoria, sortir del grup de la mateixa manera que en el seu moment van decidir formar part d'ell. Es tracta del principi de portes obertes del cooperativisme. Formalment, gens a dir.
Les assemblees d'Orona i Ulma han decidit, per àmplia majoria, sortir del grup de la mateixa manera que en el seu moment van decidir formar part d'ell
Mondragon, per dir-ho senzillament, és una experiència d'intercooperació (cooperació entre cooperatives) i de solidaritat. Les cooperatives del grup han establert una sèrie de compromisos per aconseguir objectius que soles no podrien aconseguir i uns altres d'ajuda mútua per sortejar situacions de dificultat. De forma voluntària, ni més ni menys.
Sense anar més lluny, Orona avui és, sens dubte, una gran i reeixida empresa cooperativa. Ja en els anys vuitanta es va salvar una situació d'extrema dificultat precisament gràcies als mecanismes de suport de la corporació, disposant de recursos financers intercooperatius (és a dir aportats per la resta de cooperatives) i recol·locant als treballadors excedents també a les altres cooperatives del grup. Aquest és el model d'èxit que li ha funcionat al llarg dels anys. Els més rics, dit en termes col·loquials, aporten més als quals ho són menys. I ara els rics, algunes cooperatives que van molt bé, decideixen abandonar el club, oblidant que si són rics és, en bona part, perquè formaven part del club.
Probablement les raons d'aquest desacord tenen molts matisos. El paper dels lideratges cooperatius segurament serà un dels temes sobre els quals caldrà reflexionar en profunditat. No obstant això, una mirada amb certa distància i perspectiva ens pot portar a la conclusió que, enfront de la complexitat i incertesa de l'entorn en el qual ens movem, el model de grup cooperatiu segueix sent, més que mai, la, resposta guanyadora per afrontar els extraordinaris reptes als quals ens enfrontem. Almenys les gairebé cent cooperatives que segueixen formant el grup així ho entenen. Llarga vida a Mondragon.