La setmana passada, arran de la publicació d'un nou episodi del pòdcast El día a día del innovador del meu amic Angel Alba, en què entrevistava el guru de la innovació Tendayi Viki, vaig voler ampliar una mica d'informació sobre aquest autor (del que tinc el seu llibre de referència a la meva prestatgeria de pendents, que creix i creix…) i vaig visualitzar un parell de vídeos que té a la seva web.
El contingut que comparteix és realment interessant i molt enfocat a la innovació en companyies tradicionals més o menys grans, i em va sorprendre especialment una afirmació: les persones que ens dediquem a la innovació dins de corporacions som superherois.
Uau! Atrevida afirmació que es pot titllar de presumptuosa i exagerada, però analitzant-la en profunditat (i és el que pretenc fer avui en aquest espai), té molt de sentit.
Una organització consolidada treballa amb unes estructures normalment rígides, amb unes funcions molt establertes en què cada persona sap què ha de fer en cada moment, sense temps ni lloc a la improvisació, per aconseguir uns resultats normalment econòmics a curt/mitjà termini. Normalment segueixen unes regles i normes que fan difícil sortir del que fan (sovint el mateix des de fa dècades) cercant sempre l'efectivitat i, desitjablement, l'excel·lència.
I ai Déu meu! Ara introduïm la funció d'innovació (i dic introduïm perquè és una funció relativament nova a les companyies). Una funció que li parla de futur, de nous entrants, d'amenaces… i posen en dubte el "statu quo".
Cap funció no està tan qüestionada com la funció d'innovació. Tots ens atrevim a opinar, a recordar fracassos passats, a posar en dubte aquest futur que ens dibuixen.
I reflexionant sobre aquesta funció a diferents empreses, de diferents mides, composició i origen, m'adono que la funció d'innovació no està legitimada. De fet, fins fa poc temps no existien a Espanya estudis universitaris (m'atreviria a dir que es considerava una disciplina secundària).
Qui pensa en el futur quan explotem un present brillant? O pitjor: qui pensa en el futur quan la prioritat màxima és sobreviure?
Realment, es pot arribar a la funció i innovació des de diferents camins (el mateix Tendayi és psicòleg i entre els meus col·legues hi ha enginyers, historiadors, antropòlegs, economistes…) i és que, innovar és una actitud. Una actitud que implica valentia, lideratge, resiliència, flexibilitat, aprenentatge continu…
Però pressupostada aquesta actitud, no descuidem l'estudi de metodologies que ens permetin sistematitzar aquesta innovació a l'organització, ja que és imprescindible per aconseguir resultats (i és de resultats del que parlem quan parlem d'innovació).
I crec que la raó principal per la qual la funció d'innovació no està legitimada a les organitzacions és perquè ens costa parlar de futur, no ens sentim còmodes, no és el nostre territori... En els plans estratègics (ja una mica demodé) ens atrevim a projectar-nos a 3-5 anys vista, però sempre és una projecció del present… És així on som forts.
La funció principal de l'àrea d'innovació és fer perdurar la companyia, ajudant-la a crear el model de negoci de futur, construir el camí entre on som avui i on volem/necessitem estar en el futur.
Innovar és una actitud. Una actitud que implica valentia, lideratge, resiliència, flexibilitat, aprenentatge continu…
Com diu el gran mestre Xavier Marcet: “Innovar és posar el futur a l'agenda del present”. Però qui pensa en el futur quan explotem un present brillant? O pitjor: qui pensa en el futur quan la prioritat màxima és sobreviure?
No defallim amics innovadors, tenim un gran desafiament per davant però també una gran i bonica responsabilitat.