Per a saber si el 2021 podem ser optimistes, o no, cal analitzar dues coses. Una és positiva, i l’altra negativa. Començo per la negativa. Estem emmarats de tecnocinisme. Per ‘cinisme’ em refereixo al menyspreu per la tecnologia digital; a no creure en les seves bondats.
La tendència és clara, basta veure què ha passat amb una eina digital que havia de servir per quelcom tan urgent com ajudar a salvar vides enmig de la pandèmia: l’apli Radar Covid, que està basada en una tecnologia creada conjuntament per Apple i Google. En presentar-la, varen donar tota mena de detalls tècnics per argumentar que no hi havia cap risc per a la privadesa. Després, el codi de la Radar Covid és públic per a subratllar que no hi ha res amagat i que la nostra intimitat està garantida.
Cap argument no ha servit de gaire. En el moment d’escriure això, les instal·lacions de la Radar Covid per Android són més d’un milió, diu la botiga de Google que just mostra les estadístiques molt per damunt. El següent nivell serien més de cinc milions. Imaginem, sent optimistes, que hi ha quatre milions d’instal·lacions per Android i tres per iOS; en total set milions d’usuaris. Amb més de vint milions de persones sense l’aplicació, el rar seria que funcionés pels set milions (a molt estirar) que sí que la tenen.
Potser penseu que no és una bona idea il·lustrar el tecnocinisme precisament amb tecnologia digital de l’administració pública, que sovint va massa enrere. Ho he escollit perquè he fet de director general de la cosa digital una legislatura completa, que és prou temps per a saber on són els problemes. Puc dir que no afecten eines com la Radar Covid, sinó altres estructures més tradicionals i arrelades a l’administració. L’apli per a la pandèmia pot anar per lliure sense heretar res negatiu estructural. El fracàs ve de les poques ganes que tenim, tots plegats, que funcioni. És un problema de no creure-hi; d’una manca de confiança en les bondats de la tecnologia digital, un tic que és arreu de la societat, en nosaltres també, o en aquest moment hi hauria més de 25 milions d’instal·lacions perquè ens hi va la salut i tenim mòbil, caram. Amb quina cosa més significativa quant a utilitat i més clara en respecte a la privadesa no podria il·lustrar fins a quin punt ho som, de tecnocínics?
"El fracàs de la tecnologia digital de l'administració pública ve de les poques ganes que tenim, tots plegats, que funcioni"
Si preferiu mirar a llocs que no siguin l’administració, fixem-nos en quelcom tan estès com el comerç. Ens vàrem passar els primers vint anys de la història del web dient que era un perill gros comprar per internet. Ara, que en fa devers sis que el comerç digital és disruptiu, en comptes de rectificar i agafar el fil, ens concentrem en destacar quant de mal ens fa.
I si ens hi haguéssim posat abans, en comptes de repetir-nos que no hi creiem ni hi confiem? De fet, al Japó feren un Rakuten -que és a les samarretes del Barça- i a la Xina un Taobao, que és tan potent que es pot permetre atendre més de mil milions de clients xinesos -que desconeixem i ignorem- mentre tenen un alter ego pensat només pels occidentals i que es diu AliExpress, entre d’altres com JD, DealExtreme, Banggood, etc. Nosaltres no n’hem fet cap ni un comparable d'abast mundial. De fet, tampoc ningú d’Europa no ha fet res global en comerç digital. El més inquietant, però, és preguntar-se què hauria passat si algú ho hagués provat, perquè els governs del vell continent també estan instal·lats en el tecnocinisme i semblen ben decidits a legislar amb el principi que és sospitós tot allò que faci flaira de digital. Està clar que cal més regulació per la indústria tecnològica, però no per a frenar-la sinó per impulsar-la i que sigui més justa, diversa i inclusiva.
Només som permissius quan els desequilibris i les injustícies arriben de quelcom analògic. Per exemple, estem escandalitzats pels sous dels repartidors de qualsevol servei digital, però resulta que tenen els mateixos convenis i retribucions que els repartidors que porten les mercaderies al comerç tradicional. Tot el que tenim al voltant ha passat per un repartidor, però el teu cunyat, el dinar de Nadal -que ens hem pogut estalviar enguany- et diu que ha estat un error teu comprar per internet aquesta cosa nova que tens a la sala i que ell, que no és com tu, ho té tot de “quilòmetre zero”. Ens amoïnen les condicions de treball a les naus d’Amazon, però si es tracta de fruita “de proximitat” fem com qui no veu en quines condicions la recullen per a nosaltres.
"Només som permissius quan els desequilibris i les injustícies arriben de quelcom analògic"
I tant que han de millorar les condicions de treball, però per a tothom. De fet, si ho raonem en profunditat, en realitat ningú no hauria de fer feines tan poc creatives i esforçades com omplir caixes a un magatzem ni sota un arbre. Tampoc ningú no hauria de fer de repartidor. Són feines que no necessiten gaire qualificació i no fan créixer ningú. Qui, en aquest moment, contracta milers d’enginyers -que són llocs creatius, d’alta qualificació i ben pagats- per aconseguir que robots facin de recol·lectors, omplin caixes i les reparteixin? No ho fa pas cap associació de comerciants de proximitat, sinó tecnològiques com Amazon a les quals el teixit comercial local diu que cal “plantar cara”. Per aconseguir-ho, l’administració els ajuda amb subvencions per a fer webs, una cosa que era disruptiva vint anys enrere -exacte, quan nosaltres dèiem que comprar a internet era molt perillós.
Avui no “plantarà cara” a res cap projecte que no estigui basat en intel·ligència artificial. A sobre, per vendre per internet ja no cal tenir web. Les organitzacions han de poder escalar fins a vendre per tot el planeta, perquè és la natura de la xarxa. És indispensable ser una empresa tecnològica de soca-rel, amb més enginyers que no pas comercials, administratius ni logístics, perquè tot el que pugui ser software serà software; tècnics, comercials i logístics també. Aquest canvi és molt gros i no res resol pas amb subvencions per a webs que “plantin cara” a ningú. Tant és així que fins i tot la plana web d’Amazon avui és antiga -i aviat els xinesos ens il·lustraran per què.
Si arribats aquí us demaneu en què farem feina, és perquè potser no he subratllat prou que caldran molts més enginyers. I no, no és necessari ser llicenciat, encara que avui sembli indispensable. Cal tenir talent i ganes d'aprendre. De fet, si has fet feina trenta anys en el tema digital, cosa que t’ha permès ser pioner en un parell de coses i fundar alguna startup d’èxit; encara que hagis dirigit organitzacions digitals molt grosses, en aquest precís moment la Generalitat de Catalunya no et voldrà de mentor de projectes digitals si no tens un títol universitari; troben més important haver passat per la universitat analògica, trenta anys enrere, que no pas l’experiència en projectes tecnològics avui, un detall fonamental per a una activitat basada en quanta experiència pots transmetre: les mentories.
"Anem cap a un problema colossal d’ocupabilitat en el qual els robots no seran pas els culpables, però voldrem que ho siguin"
Anem cap a un problema colossal d’ocupabilitat en el qual els robots no seran pas els culpables, però voldrem que ho siguin. La voluntat de voler atribuir mals a la tecnologia digital és una forma de negacionisme. M’ha agradat l’estudi Thinking Preferences and Conspiracy Belief: Intuitive Thinking and the Jumping to Conclusions-Bias as a Basis for the Belief in Conspiracy Theories (Preferències de pensament i creença de la conspiració: el pensament intuïtiu i el salt a les conclusions: el biaix com a base per a la creença en les teories de la conspiració). M’ha agradat perquè ajuda a entendre el perquè de tant tecnocinisme: la majoria preferim confiar en la nostra intuïció.
Es tracta de la mateixa intuïció que, cent anys enrere, ens deia que un rellotge era una creació de precisió inspirada en el moviment dels astres. Si algú havia fet el rellotge, aleshores l’univers també tenia un creador; era un 'jumping to conclusions'. Després passava que algú ens deia que el creador havia ordenat una revolta contra cert govern, tribu o tecnologia que no li agradava. “Si ha fet l’univers tan precís, deu tenir raó”, ens deia la intuïció, i fèiem la revolta.
Afortunadament, la ciència ha agafat prou pes, els darrers cent anys, per a posar en dubte l’existència d’un creador i cada cop tenim menys creuades religioses al món. Però no hem assimilat gaire encara la tecnologia digital, cosa que ens fa cercar profetes que ens alimentin el mateix tipus d’intuïció que ens deia que hi havia un creador talment hi havia rellotgers. La nostra necessitat de profetes dóna aire a persones que ens expliquen històries basades en la intuïció abans que no pas en estudis rigorosos. Els ciberconspiranoics són els qui tenen més audiència i ressò, perquè ens fan fàcil el ‘jumping to conclusions’.
"Els nostres fills viuran en un món on serà 'software' tot allò que pugui ser-ho"
Com ho argumenten, els divulgadors del tecnocinisme? Amb capítols de la sèrie Black Mirror, per exemple. La classificació formal de la sèrie és ‘drama’, ‘sàtira’ i ‘comèdia negra’, però això no és cap impediment per a basar la nostra idea sobre com funciona quelcom tan important com la tecnologia digital. Seria com si baséssim la nostra percepció sobre les relacions de parella en les pel·lícules del Hitchcock. “Alerta, és ric! No has vist Rebecca?”
Així, quan tenim un problema tan gros com el de l’educació a distància per mort de la pandèmia i s’escull el Google Classroom perquè és urgent i les condicions d’ús són raonables, sorgeixen opositors que fan un 'jumping to conclusions' basat en la seva intuïció instruïda en els capítols d’un drama satíric. No, Google no usarà les dades dels menors per a manipular-los en el futur.
Els nostres fills viuran en un món on serà software tot allò que pugui ser-ho. Vindrà de cultures llunyanes -ni tan sols mediterrànies- perquè nosaltres, els pares, preferíem la nostra intuïció il·lusòria inspirada en ficcions dramàtiques que ens varen tornar diginegacionistes, ciberconspiranoics i tecnocnocínics.
Black Mirror és la nova Bíblia?
Aquest error nostre serà prou complicat d’explicar. No caldrà que passin 2.500 anys per a saber que en el passat les serps no parlaven pas; en bastaran vint-i-cinc, d’anys per a entendre que les conclusions del passat no eren tan concloents. I per això, perquè no vull formar part d’una història que no té ni cap ni peus, el 2021 continuaré sent tecnooptimista. Aquesta és la part positiva: encara hi som a temps.