Les vacances serveixen per desconnectar, però no sempre és possible. Estic passant aquestes vacances treballant, a l'ordinador, contemplant per la finestra les tempestes i les onades de calor amb les que ens delecta l'estiu. Les tempestes em recorden les temporades de trasbals, a on no sabem cap a on anem. No sabem si ens rescaten, si l'euro s'enfonsa, o si hi ha canvi de govern. Tanmateix, els períodes entre tempestes són les onades de calor, en les que si surts al carrer et cremes les soles de les sabates. Com el nostre dia a dia, en el que no som capaços d'aixecar la vista, a on ens costa que l'economia remunti.
Àdhuc la calor aquest darrer trimestre hem tingut una economia plana, vol dir que hem assolit una nova fita. No vol dir que la situació sigui bona, però el camí és clar.
També ens hem assabentat que en els darrers quatre anys la població catalana ha baixat en mig milió, si n'érem set milions i mig (dels sis milions ja fa anys), això vol dir que la davallada ha estat del 6,66%, el que pot explicar en part la davallada de consum. Tanmateix, el panorama és fosc: les persones són la font de la demanda, més persones, més pisos, més consum, més economia. Recordo quan fèiem caps i hospitals, comissaries i jutjats, responen a un augment important de població, i al seu desplaçament cap a àrees allunyades dels centres. Ara aquests caps, aquestes escoles, tindran menys malalts i menys nens. El govern suposo que tancarà alguns centres, alguna escola, ja està a les notícies. I té sentit, si abans en construíem de noves, ara se n'han de tancar, el cost operatiu és car.
Però tinc la sensació de que tot ha estat...un boom? Un miratge? Definitivament el camí llarg, que fa pujada suau, sempre és millor que els trencacames. Ara sembla que estiguem a un pla, fora bo que al peu d'una carena suau i verda.