Tingues cura dels teus records

Sovint no som conscients del poder i la influència que tenen els records sobre nosaltres. M'explico. Tots sabem que un record ens pot fer somriure, fer sentir nostàlgics o fins i tot ajudar a prendre una decisió, però l'abast de la seva influència va molt més enllà. De fet, segons l'investigador japonès Susumu Tonegawa (Premi Nobel de Medicina, 1987) els records poden esdevenir una vacuna per a la depressió o l'angoixa. Un equip d'investigadors liderat per Tonegawa va demostrar fa una dècada, a través d'un experiment amb ratolins, que la reactivació artificial d'un record positiu pot suprimir els efectes de la depressió induïda per l'estrès.

Però potser no cal desentranyar els nostres circuits neuronals -ni els dels ratolins- per saber que recordar temps feliços té un efecte positiu sobre el nostre estat d'ànim. I si no, feu la prova: pregunteu a una parella en crisi embafada de rutina com es van conèixer, com va ser la seva primera cita, com va ser el primer petó, qui va dir el primer "t'estimo"... En qüestió de minuts, la brillantor tornarà als ulls d'aquells dos que un dia es van enamorar bojament. 

És veritat, però, que quan parlem de records -i sobretot si aquests són llunyans- entren en joc les distorsions. Hi caiem tots, i la història que coneixem n'està plena d'exemples. Són exageracions o petites variacions que ajuden a perfilar millor el relat que ens expliquem a nosaltres mateixos i als altres. 

Però són perilloses, sobretot si som conscients -em repeteixo- del poder i la influència que tenen els records sobre nosaltres mateixos. Som el que som avui, sí, però també som allò que vam ser. De fet, som l'evolució entre el que vam ser i el que som. Sovint penso que estem fets de moments, de petits trossets de gent, de converses, de decisions -conscients i inconscients-, de vivències... Estem fets de present, sí, però també de records. I per això tenir-los presents ens ajuda a resignificar-nos. 

"Estem fets de present, sí, però també de records. I per això tenir-los presents ens ajuda a resignificar-nos"

I potser això ho heu llegit des d'un àmbit personal (jo també ho he escrit així), però la teoria en el fons s'extrapola fàcilment a qualsevol relació, empresa, entitat o fins i tot territori. Un exemple: l'altre dia vaig llegir un fil a Twitter (bé, X) d'Efemèrides d'Arquitectura que parlava sobre l'escultura Estel Ferit que hi ha a la platja de Sant Miquel, a la Barceloneta. És un dels símbols més reconeguts de Barcelona, un punt de trobada actual per a surfistes i un record irrompible d'una Barcelona que alguns no vam conèixer: la Barcelona preolímpica; un record que la seva autora, l'artista alemanya Rebecca Horn, no va voler oblidar.

Divendres passat va morir l'artista alemanya Rebecca Horn, autora de la famosa instal·lació "Estel Ferit" de 1992 que hi ha a la Platja de Sant Miquel, a la Barceloneta. Els quatre cubs representen els antics "xiringuitus" que hi havia hagut a la platja. Fil ? | ? Silvia Zsolt pic.twitter.com/t2TaUqgHBF

— Efemèrides d'Arquitectura (@efemarq) September 8, 2024

En aquella platja, uns anys enrere, havien proliferat nombroses guinguetes (xiringuitos), i allà, cap als anys 60, Horn va viure una història d'amor i desamor amb un cambrer. No va ser fins a la tardor de 1992 -feia dècades que Horn ja no vivia a Barcelona- que li van demanar fer una escultura a l'aire lliure a la ciutat. I dels seus records van néixer els quatre cubs d'acer que conformen l'escultura, cada un representant una guingueta, en un estat d'aparent desequilibri, com a punt de caure; representant l'hostil manera en què van ser enderrocades l'any 1991. "La fragilitat d'uns petits quioscos de begudes davant d'una Llei de Costes que va esborrar-ho tot a base de ordeno y mando", critica l'autor de la piulada.

L'Estel Ferit de Rebecca Horn neix d'un record personal, però també d'un record com a ciutat; un record que, si l'enfoquem bé, ens ajuda a resignificar un espai de Barcelona que durant mig segle havia estat una de les zones d'esbarjo més populars de la ciutat i que va canviar radicalment per a les Olimpíades. Curiosament enguany, 32 anys més tard, és un bon moment per recordar-ho i potser per resignificar aquell espai que aquests dies està acollint la Copa Amèrica.

I de vegades no cal que passin tants anys perquè tingui sentit resignificar-nos. L'equip de VIA Empresa ho fem gairebé cada any: agafem les bases, el manifest, el rellegim en veu alta, recordem la història -la nostra i la dels que van ser-hi abans que nosaltres- i tornem a col·locar-nos en un nou punt de partida que ens recorda qui som, què volem i cap a on anem.

I torno a l'àmbit personal -i acabo-. Tinc cura dels meus records i els atresoro amb escrits des de fa més de 15 anys, des que vaig adonar-me que era l'única manera de tenir presents a persones i moments que no tornarien mai més. I aquests records, acumulats en diverses llibretes, m'han ajudat en infinites ocasions a trobar-me i orientar el meu futur. Perquè el que som i serem té molt a veure amb com hem cuidat els nostres records al llarg del temps.