Som de les poques espècies a la terra que creem coses per fer-nos la vida més fàcil mentre ens maten lentament, i després emprenem accions contundents per fer que, un cop ens hem adaptat a la solució, tornem a les pràctiques anteriors perquè ens hem adonat que, malgrat la suposada innovació, ho estàvem fent millor abans. En els últims tres segles hem fet moltes passes endavant, però també moltes enrere. I algunes d'elles, si les analitzem, han estat completament inútils. Les ganes de progressar ens han pogut amb les ganes de viure. En favor d'un progrés que suposadament ens portaria a la felicitat hem malgastat seguint una de les màximes més tòxiques de la humanitat: si ho podem fer, per què no fer-ho?
Als lavabos públics de les universitats sovint hi ha cartells que anuncien coses: festivals de música, concerts a bars propers, nous negocis, classes de ioga o noves iniciatives que s'mplementaran en els mesos vinents. L'altre dia, en una de les pauses d'escriure que procuro allargar, vaig llegir la porta del lavabo: "a partir del mes de juliol ja no oferirem tasses d'un sol ús, porta la teva tassa!". En aquell moment em vaig adonar que, a vegades, la humanitat avança per tornar a recular en cosa de pocs anys. Fa unes dècades ens vam inventar la manera de fer recipients de beuratges que ens permetessin desprendre'ns d'ells quan ens fessin nosa, entrant en una espiral innecessària de plàstic creat per ser dipositat després d'uns quants glops. Per tant, tot l'esforç dedicat no només a la fabricació del got, sinó també a la sistematització del got d'un sol ús i acostumar-nos a fer-los servir a totes les pauses de cafè, festes d'aniversari i trobades multitudinàries on ningú vol rentar els plats després, ha quedat atrapat en un mar de plàstics. Ara, uns anys després, tornem a reclamar la importància dels gots de vidre, de plàstic reciclat, de bambú o d'altres materials que permeten la comoditat d'un sol ús però amb la possibilitat de ser usats més d'un sol cop. En resum, tornem a reclamar que fem servir els gots de tota la vida, però ara amb una consciència ambiental molt més alta.
Al final, tot és un resultat d'un sistema insostenible econòmicament i política que separa entre guanyadors i perdedors, entre petites accions i desastres transcendentals
L'etern retorn de les coses va més enllà d'unes tasses de cartró i unes canyes per beure mojitos a la platja. L'etern retorn de les coses és el que ens mostra que la natura, més enllà de la linealitat forçada a la qual la volíem embotir, és circular. És circular perquè no té inicis ni finals, només etapes. Etapes que poden aprendre de les anteriors, o etapes que sorgeixen, com bolets, al mig d'un camp. És igual, en realitat, si fem servir tasses de cartó o portem la nostra tassa de casa. Al final, tot és un resultat d'un sistema insostenible econòmicament i política que separa entre guanyadors i perdedors, entre petites accions i desastres transcendentals. Però hi ha canvis petits que son lliçons, canvis que ens mostren el camí recte a seguir. Com aquell que ensenya a l'infant a compartir, hi ha gestos simbòlics que s'amaguen en una demanda per usar gots reutilitzables, que fa palès que, com molts ja temíem, no tot progrés és lloable i que, al capdavall, tot sempre torna.